United States or Liechtenstein ? Vote for the TOP Country of the Week !
-Malvinatge! Jo també vinc. -Jo també. -Un noi de cinc anys? Anem. -Una pobra criatura? Anem-hi tots. Allò era un contínuo pel camí. Arriba la gent a ca la ciutat, tota esparverada, tota plorosa, tota irritada, tota baladrejant. Pregunta pel noi, i els diuen que no n'han vist cap. Pregunten pel burot, i responen que no en saben res. -Com, no en saben res? El Diari ho porta. -Ah! No ho saben?
Després, és una nova fantasia: una de les noies vol arrebossar-se les faldilles, i heu's ací que minva l'impuls per a realitzar el que es pretén. Aleshores la barca s'encalla. Vosaltres sortiu, poseu la barca sobre l'aigua i crideu a les noies de no aturar-se. -Què? Què hi ha? responen. -Que no s'aturin! crideu. -Que no... Què? -Que no s'aturin! Apa! Segueixin!
A l'últim de tot és quan un curiós exclama: -Ai, ai! ¿No deien que hi anirien quatre trompetes? I li responen amb tristura: -Vegi; té raó. Oh! ¡i els vint-i-quatre incensers que també hi havien d'anar! ¡Jo que tenia tantes ganes de veure'ls! Si vostès són d'aquests, aquí els tenen.
Avençant, Quirísof a entrada de fosc arriba en un poble, i encontra dones i noies del país que portaven aigua prop de la font situada davant la fortalesa. Elles pregunten als grecs quí són. L'intèrpret respon en persa, que són tropes enviades al sàtrapa pel Rei. Elles responen que el sàtrapa no és allí, sinó a la distància d'una parasanga.
Totes són cantades seriosament, sense rialles i sense fallar cap nota, tant si es tracta d'una cançó patriòtica com d'una balada sentimental o d'una composició de naturalesa capaç d'avergonyir la mena corrent de jove anglès. En acabar, el president diu: Prosit i tots responen Prosit ; i de cop i volta tots el gots són buidats.
Ells responen: -Perquè vosaltres heu vingut a la nostra terra. Els generals els fan dir que el que és de mal no els en faran: -Hem fet la guerra al Rei, ens en tornem a Grècia i volem arribar al mar. Pregunten ells si els en donarien penyores. Els grecs responen que els abellir
-Ah! li responen amb malícia. -Fes, fes, no et vull destorbar. -Ca! no! replica ell, mig rient. -Si no és res... Ja la gent s'ha cruixit: tothom va ple de pols i gotes d'espelma; ja s'ha esqueixat l'alfombra; ja han caigut sis o set parelles en el galop infernal. Els estudiants xiulen i fan el gos; compareixen al saló gent que ja han anat a buscar els abrics.
Els grecs responen que són elles que han fet fugir el Rei del seu camp. Tal va ser la fi d'aquella vetllada. L'endemà, duen els ambaixadors al campament. I sembla bé als soldats de pactar que entre ells i els paflagonis no hi hagués més injúries. Després d'això, els enviats parteixen.
Responen que dins hi ha una ciutadella, des de la qual els enemics han fet una sortida en gran nombre, malmenant els homes que havien entrat. Llavors Xenofont fa publicar per l'herald Tòlmides, que qui vulgui pillar, que entri. Molts van cap dins, rebutgen la sortida dels enemics, i els tanquen de bell nou dins la ciutadella.
-Jo crec- diu -que aquí és la meva pàtria: i si res no s'hi oposa, vull conversar amb ells. -Res no te'n priva- diu Xenofont, -conversa-hi, i assabenta't de primer, qui són. Ells responen, a la seva pregunta, que són Macrons. -Pregunta'ls, doncs- diu Xenofont -per què s'han arrenglerat contra nosaltres i necessiten ser els nostres enemics.