Jo que me n'hi vaig; i, al punt que hi arribo... vatua!... vet allí l'avi Guixer assegut en unes esparcines dujades. Era ell, ... Per més que estava girat d'esquena, no podia desconèixer-lo ningú: son caparràs blanc, descobert; ses, amples espatlles sense més vestimenta que la camisa i els elàstics... Ja anava a cridar-lo, quan me vaig adonar de que estava passant el rosari.

L'avi Mauva va cridar al pare: -Saura, Saura! Portem poc drap! Amb sa correntada tan forta fa de mal governar: ¡ens cossa i ens venç, sa condemnada! ¡Drap, drap, mal que s'estripu! No hi podem anar, amb s'abre mestre despuiat. Jo hi endegaria una pollacra, a sa bouera.

-I ara! vaig exclamar. -Sento la passada, i no veig l'aucell en part del món. -Ès que sa vela el tapa- me va dir l'avi Mauva. -S'aucell ès a dalt de tot de s'abre mestre. Hi ha pujat a endegar no què d'una corona, i treballa sota sa galeta, abraçat a sa espiga per damunt des calcés. , mira-te'l com baixa.

Escolteu el que em va dir la Lluna. «Fa anys, jo era a Copenhaguen. Vaig sotjar per la finestra d'una cambreta pobríssima. Pare i mare eren tots dos adormits, però llur fillet era despert. Vaig veure que les florides cortines d'indiana es bellugaven, i el noi va guaitar enfora. Creguí, a la primeria, que mirava el rellotge de Bornholm, llegat de l'avi. Era alegrement pintat de roig i de verd, i tenia la puput al cim, pesos de càrrega feixuga, i el pèndol amb son disc de llautó resplendent que anava endavant, i endarrera: «Tic tac». Però no era pas això, el que ell mirava. No: era el torn de filar de sa mare, que estava sota el rellotge. Era el més estimat tresor del minyó en tota a casa; pero no gosava tocar-lo, o l'haurien tustat damunt els nusos dels dits. Hores i hores, mentre la seva mare filava, podia mirar el torn, i espiar el fus vertiginós i la roda que xiulava: això li feia venir pensaments al seu estil. Oh! Només que ell gosés filar amb aquella roda! Pare i mare dormien: els mirà, mir

L'avi est

Jo m'esqueixava de riure; l'avi Mauva, que era a la canya del timó, va esclafir també la mitja rialla; i en Vadô Set-trossos, si no hagués sigut tan desconjuntat, s'hauria desllorigades les conjuntures, perquè reia i tornava a riure cent vegades, i cada volta amb més extraordinàries contorsions. En Pau Ternal estava consternat.

-Hola, lleig! ¡No vogus tan de fort, que vas a riscos d'esmalucar-te! -Alerta, que us cau sa barretina, l'avi! -Vatua es gaiató de Sant Cristòfol nano! ¡Mireu que ès una mort, això de deixatar s'aigua, tanta que n'hi ha! ¡Us cansareu molt, manejant aquestes cueres tan grosses!

La lluita fou breu: una barreja de rems, braços, tentacles. L'avi Mundet pogué girar el sac del mol·lusc, i, després d'això, l'animal, havent perdut el poder de succió de ses terribles ventoses, enlleït i sense forces, no opos

Pesen com un ase mort; però no els emprem mai sinó per a entrades o sortides de port o per a guanyar s'afrau des vents. Ès joc de poca estona. Així que la barca estigué de proa en fora, el pare i en Cadernera varen armar un altre rem a la banda de babord. L'avi Mauva em féu senyal de que me li atansés. -Què voleu? -Vina, bona miona: escolta.

Mentrestant l'avi de la casa fa becaines en un recó, a frec dels tions ablamats. Ara aixeca a poc a poc el cap fins a posar en descobert les pelleringues pansides de sa barballera; ara el tomba pesadament damunt del pit.