¡Pare Prior, fa deu mesos que ha començat la guerra! qui havia de dir que vostè hi anés! -No sóc pas tan vell? -I qui hi ha més amb vostè? ¡Gairebé tots el novicis del teu temps i del meu país! -Jesús! i si ens trobem en un combat? ¡això m'aterra! -Tu compleix com et manin!... ¡Ara ets un soldat i prou! -Jesús!... Quina cosa tan terrible! ¡matar un company de noviciat! -No t'espantis! No temis!

-Compto que no estic vestit com convindria per a fer de pirata- digué, amb una patètica recança en la seva veu; -però no he pogut haver sinó això. Però els altres minyons li digueren que els bells vestits arribarien ben de pressa, un cop haguessin començat llurs aventures.

Tu ja saps que el pare era patró i que feia la carrera d'Alacant. Fill de Blanes, s'havia casat amb una granaire de Roses que tenia una caseta al barri de mar i una vinya a la vora del poble. Aquestes dues finques varen motivar que el matrimoni s'establís a Roses, des d'on el pare va seguir la seva navegació de cabotatge, eixamplant el comerç que havien començat els seus sogres. Ell era amo del carregament i de la barca, i ell se la comandava: de manera que s'ho guanyava tot. Franc de nòlits en un temps en què el cabotatge produïa bastant, pots comptar si es va aprofitar. Això , els seus mariners havien d'ésser precisament blanencs, perquè no creia que enlloc del món nasquessin ni es formessin homes tan aptes per a les coses del mar com en el seu poble; i aquesta dèria, que el féu mal veure amb la gent de Roses i que el port

Amb tot, al cap de pocs dies, quan varen començar a córrer les lloances que feien del jove tots els que havien provat de llogar-lo, varen calmar-se bon xic les malvolences, i molts dels que abans li haurien negat una set d'aigua varen començar a tornar-li el salut, que ell dirigia a tothom. L'alegria que això va donar-li no tenia fi ni compte: li semblava que havia començat a viure de bell nou.

Al cap de cinc minuts vaig pensar que devíem ésser ben a prop de la porta de la resclosa, i vaig tombar-me per a veure si efectivament era així. Érem sota la passera: exactament al mateix lloc on havia començat a remar. Els meus companys reien amb les mans al ventre. M'havia fet un tip de suar per a deixar, al capdavall, la barca enganxada a la passera.

El que és per aigua, hi ha pas por que la cosa falli. I, com si volgués assegurar-se'n una vegada més, va deixar el magall que havia començat a manegar i va acostar-se al brocal del pou, dirigint la vista per la caixa fins a veure l'aigua, que, com si fos un ull de la terra, esclatava de lluïssors.

Arribat al cancell, ja havia començat a furetejar amb la clau, per obrir-lo, quan la idea de la parada i dels companys, que m'esperaven, s'empar

El nostre camí era per dalt d'una muntanya, i, per les preguntes que havíem fet, semblava ésser un d'aquests camins pels quals hom no es pot perdre. Jo suposso que tothom coneix aquesta mena de camins: ordinariament porten a un hom al punt mateix on ha començat; i quan no, hom desitjaria que així fos, per saber, almenys, on es troba.

Al següent dia el vent era del sud, la qual cosa féu inquietar el capità, car semblava que era igualment insegur moure's o aturar-se on estàvem. L'única esperança era que canviés abans que no succeís quelcom. Aleshores Ethelbertha havia començat a agafar antipatia al yacht . Deia que, per ella, hauria preferit passar la setmana en una banyera, trobant que almenys una banyera no es belluga.

Però amb tot i la mala lletra feta en les qüestions de teoria, en Joan Despí no s'acoquinava pas, perquè, tant en la còpia de l'antic com en el tema d'història bíblica, ja havia començat a donar proves de que en el rengló de plasticismes sabia tocar totes les tecles.