Vietnam or Thailand ? Vote for the TOP Country of the Week !
Actualitzat: 6 de juny del 2025
Perquè jo vacil·laria de pujar als bastiments que Cirus ens donés, de por que no ens volgués enfonsar amb les seves trirrems. I temeria de seguir el guia que ens donés, de por que no ens dugués en algun indret d'on no hi hauria manera de sortir. Jo voldria, si me n'anava contra la voluntat de Cirus, anar-me'n d'amagat d'ell: cosa que no és possible. Jo dic doncs que tot això són xerrameques.
L'esforç imaginatiu que ha fet acaba d'esvair les seves ires: s'abandona lleialment a la contemplació. L'Adelaida, ben mirada, no és cap infant: és probable que sigui al llindar de la trentena. L'expressió habitual del seu rostre acusa una certa suficiència. Les paraules que diu són decidides i gairebé sempre autoritàries.
Arribava a ciutat per fer una munió d'encàrrecs per a les seves noces. Duia una llista de noms disposat a fer una jornada de les que el seu pare anomenava de metge. Davant mateix de l'estació prengué un auto i després de llegir i rellegir la llista va donar una adreça al xofer tot malhumorat.
-Sí, sí, sí: comprenc els seus sentiments, senyora Harper; comprenc ben bé els seus sentiments. Ahir mateix, al migdia, el meu Tom va omplir el gat de mata-xacres, ben curull, i em vaig pensar que la bèstia enfonsaria la casa. Però ara ja ha sortit de totes les seves trifulgues. I les darreres paraules que li hagi sentit han estat per a fer-me retret...
Des del banc on seu, obira una llenca del camí que puja per darrera de l'hostal. Sovint una noia ressagada travessa el greser refulgent, amarat de sol. Porta la caputxa plegada sota el braç, i tresca ferm, fent retrunyir el sol amb l'empremta de les seves espardenyes noves. Llavors el mal cristi
Ningú no semblava capaç de conservar-lo. L'habitant de l'Alt Breisach mai no estigué completament segur del que era i a qui pertanyia el seu país. Un dia era francès; i de sobte, abans d'haver pogut parlar prou el francès per a pagar les seves contribucions, es trobava que era austríac.
Semblava que el xicot ni tan sols m'escoltés. Estava situant una de les seves pedrasses, i, tot bleixant del fatic d'haver-la duta a braç i de remoure-la a rossegons per terra, prosseguia el seu treball. A la fi es redreçà, esguard
«Vinc de Roma», digué la Lluna. «Allà, enmig de la ciutat, al cim d'un dels set turons, hi ha les ruïnes del palau dels cèsars. La figuera borda creix ara a les clivelles dels murs, cobrint llur nuditat amb amples fulles d'un verd grisenc. L'ase fa via per les seves bardisses de llorers entre els munts de pedres, i esbrota els àrids escardots. Allí on un dia les àguiles de Roma voleiaven (vingueren, veieren i venceren), hi ha ara l'entrada d'una barraca bastida amb argila entre dues rompudes columnes de marbre. La vinya penja de les seves finestres tortes, com una garlanda funeral. Una vella hi viu amb la seva néta, que és petiteta: ara governen dins el palau dels cèsars i en mostren els tresors als qui el van a veure. Només hi ha que una paret tota nua que hagi romàs en peu a la cambra sumptuosa del seient reial: el xiprer ombrívol assenyala amb la seva ombra tota llarga l'indret on havia estat la imperial cadira. La terra és amuntegada fins quí sap aon damunt el sòl en ruïnes, i la noieta, ara única filla dels cèsars, tot sovint porta allí son tamburet quan sonen les campanes del capvespre. Del forat del pany que hi ha a la porta de la vora d'ella, en diu son balcó, perquè d'allí estant pot veure-hi mitja Roma, fins a l'altívola cúpula de la església de Sant Pere. Regnava el silenci, com sempre, aquest capvespre, quan la nena sortí a la plena llum de mos raigs. Portava damunt la testa una gerra d'aigua de forma antiga. Sos peus eran nus, i esparracades les seves faldilles i les mànegues de la seva camisola. Vaig besar les espatlles delicadament arrodonides de l'infant,sos ulls obscurs, i son cabell negre resplendent. S'enfil
Una damisel·la d'hostal? La pubilla d'algun mas? La filla d'un ric carreter? Què importa? El cert és que la vaig somniar dies i dies amb el seu pentinat modest, la seva brunesa clara, les seves galtones molsudetes, i els seus ulls plens de bondat i tan i tan trastornadors.
I una salut a prova de desditxes li rebotia per tot el cos. Ell mateix ho havia dit, amb certs gronxaments de ritme, en una de les seves frescals estrofes: Jo só el poeta -de la muntanya, jo só el cantaire -de Les Xiroies... Brau com la terra -que m'ha vist néixer, fort com l'alzina, -dur com la roca.
Paraula Del Dia
Altres Mirant