United States or Martinique ? Vote for the TOP Country of the Week !


El pianista s'aixeca i saluda, i aquest salut és contestat per tothom. Després entra la cambrera i torna a omplir els gots. D'una cançó a l'altra es brinda i es contesten els brindis, però amb no gaires aplaudiments i cap rialla: la mitja rialla i les inclinacions de cap són considerats de més significat i vàlua pels estudiants.

Quan les boires, dies i dies, embolcallaven la casa de la Roser, tothom sentia la gaubança de tenir un enemic allunyat, i quan la ventada les espargia arreu, el poble de Roques Altes passava la angoixa d'una onada de superstició. Si per atzar el llamp esqueixava un avet o l'esperver matava les gallines o el porc sengl

El corrent és d'una extraordinària violència, i el que hi caigui no es faci pas la il·lusió de tornar a sortir-ne. Un obelisc assenyala l'indret on dos homes van negar-se prenent el bany. Els esglaons que hi ha al peu de l'obelisc serveixen generalment de tràmpol als joves banyistes que volen fer-se càrrec del veritable perill del lloc.

De totes les altres places que van topar, en les quals hi hagués enemics, les més accessibles foren abandonades, i les altres es rendiren. I la majoria d'aquestes places vet-aquí el que són. Les ciutats estan entre elles a una distància de vuitanta estadis, les unes més, les altres menys. Fent un crit fort, se senten d'una ciutat a l'altra: tants d'alts i baixos fa el país.

En l'església isolada en la boscúria se sentien sospirs i plors continguts. La nau del temple era solitària i la porta tancada. Una mica de claror entrava pel finestral del chor fent lluir els daurats dels altars i dels sants barrocs immòbils en ses actituds místiques. Se sentia una olor d'església tancada i d'encens perdut i refredat en els recons tenebrosos. La llàntia del Santíssim s'anava empetitint dintre el fanal que la guardava dels freds de l'hivern i dels papaus voladors de l'estiu. De tant en tant, el xiuxiueig d'una confessió s'espargia pel silenci del temple... Al costat de la bandera de Sant Isidre, tocant al banc de la masia més rica, hi havia el confessionari que enlairava la trona. Per sota la cortina que amagava el rector sortia una m

Era rodó de capçada, esparpelladet i d'una negror ufanosa que, a ràfegues, s'esbandia de finíssims girasols argentins; els canonets de canya hi prenien l'aspecte de beines de fullam tendre, grogues i lluentes; la gallarda soca s'aguantava amb fermesa i el ramatge, gaiament bellugós, contestava amb un xiu-xiu comunicatiu i dolç a les manyagueries de l'oratge.

Quan ell es va girar, ja no n'estava sinó a tres passes. -Xsst! va fer amb un aire misteriós. -Mira, mira! Al fons de la corba, oberta espadadament com una pedrera a la muntanya, vaig veure-hi un bell foc que descabdellava sos torterols d'or sota la volta d'una caverna, i davant el foc un home aclofat, que pel seu vestit vaig reconèixer: era el baró de Zimmer-Bluderic.

Efectivament: després d'una brega que dur

I ens n'hi vàrem anar -jo, amb certa recansa... no si n'havia vist mai cap, de mort, encara... El tenien a dins de la caixa, sobre una taula, amb dos ciris a la banda del cap, al mig d'una entradeta de parets llises, emblanquinades de fresc i amb una franja blava arran de terra. Sols vaig gosar a mirar-lo de llisquentes. Ja era un xic vellet, la barba blanca se li tenia enlaire, molt enlaire, com enrampada... em va semblar que tenia un morat al front... algun cop de rem, potser... Però aquella blancor trenyinosa que tenia em feia mal i vaig girar el cap. Al peu de la tauleta hi havia una safata negra d'aquelles que tenen pintades flors grogues i vermelles. Més enll

Un xicot que acabava de capbussar-se des d'una roca forana se'ns acost