United States or Kosovo ? Vote for the TOP Country of the Week !


Fra Pere, un tros de pa, no semblava conèixer aquella tristesa sobtada i encastadissa que ens ve de la poma d'Eva; sos ulls sempre movibles, sa cara constantment expressiva, s'adreçaven amb agraïment a les orengues i al serfull, amb facècies a l'ase, amb joia sincera i germanívola a tota la gent, i, a son companyó, amb innocents deformacions humorístiques de textos llatins.

Tot fou obra de la tia Paulina. Ella, inclús, va desvirtuar-lo com a professor i va desprestigiar els deixebles, fins a ser la classe de dibuix una cosa que només existia de nom. I el bo és que en Melrosada s'hi trobava divinament, entre els Buxareu; i als Buxareu els semblava, en Melrosada, l'home més prudent i més educat, ple de delicadeses i tresors amagats.

I ¡quin cruixir la barca! quin balandreig, quin desllorigament de totes les coses! Sens dubte la revoltura augmentava. A cada davallada semblava que ens anàvem a enfonsar per sempre més. Baixàvem, baixàvem... Per entre el treu i les bordes no es veia més que el negre-verd de l'ona jaspiat de vetes blanques. I avall!

La mar també ho semblava, d'alegre, i un bell argent lluïa damunt ses aigües tranquil·les. Un sol magnífic estabellava les fustes i els caps. Després de dies arribaren a una terra xafogosa on els arbres eren més grans, i els fruits llampaven amb tota mena de coloraines. Hi havia homes negres, i ocells blaus i roses.

Tota la selva s'esbandia d'aquella misteriosa claror i semblava un temple majestuós, immens... Mes la tal claror no venia de part d'amunt, ni de cap costat, sinó de... Vet-ho allà: l'expandia el sant de les conculles i el gaiató encarabassat, que era allí, a poques passes, tot ungit de benignitat i placidesa, voltat d'aquella boira lluminosa, que era una exhalació del seu cos celestial.

Totes les cares eren resplandentes... l'alegria esplendorosa regnava a dolls, el sol era rublert de claretats i el vent passava rioler damunt la mar... La desconeguda mirava més fixa i més lluny; estava més consirosa, semblava més quieta, com si hagués perdut el ritme del respir... els miserables de l'art, en obirar-la altra volta, van dir-se plens d'estranyesa: -Qui sab si és boja?

I anaven fent camí; les petjades de l'euga sonaven acompassadament en la immensa quietud que arreu s'esbandia; de tant en tant, els vailets sentien el xerricar de dents de les rates-pinyades que eixint de l'ombra es capbussaven en ràpids giravolts al seu davant i es fonien al lluny, voltant d'un vol llis... I semblava que l'ombra devingués més espessa.

Talment semblava un ofici funerari ofert per la solitud. El ciri exhalava una oració de claror plena, de misticisme, la llàntia espargia l'encens, la cera plorava pels morts i tots els estels del firmament feien la pregària pel temple obert al cel on el Sant Crist, heroi, romania reblert de gotes d'aigua beneïda que davallaven lentament aturant-se per les ferides i tenyint-se de vermell.

Però ara semblava caminar en busca de la incògnita amb alguna més seguretat, com el vianant esmaperdut que obira un llum en la foscor de la nit.

Els altres quatre viatgers romangueren covards fins al moment que un home de gest solemnial (que pel seu posat i el seu vestit semblava pertànyer a pompes fúnebres) entr