I vingué la joia de la maternitat. Un noi vermell i rodanxó que l'Andreu mirava embadalit, tot donant-se compte que els nadons respiraven, tosien, feien eixabuiros davant del sol i badallaven. ¡Ell que jamai havia mirat cap criatura i trobava més bonics els cadells! L'alegria va entrar en aquella casa aposentada entre les terres com un castell dominador de tota la contrada. De tant en tant, com les temors llunyanes d'una tempestat, naixia una discussió entre la Bel i l'Andreu, però la Tecla tot seguit esbandia la renyina congriada, que es fonia com un borralló damunt una m

Amb un ¡adéu! l'Andreu va pendre comiat... Es pos

Agafa aquests diners i esborra l'Andreu de la llista dels que no poden estar malalts perquè no paguen! Anem-hi, Andreu! -Anem!

En caure el migdia, la mossa va arribar... l'Andreu la va veure al lluny, molt lluny, com un blancai confós surant a flor dels camps... aviat la va conèixer; men

¿Qué vos queixalar-me? No em fa pas res. Tot sia pel meu pobric filló! però deixa't matar! no em fugis, que si fuges jo sóc perdut!... pel meu filló! i provava de ferir la fera que feia uns grunys sinistres i deixava la neu remoguda i tacada de sang. L'Andreu suava d'angúnia i fadiga. El ganivet restava fred i net en sa m

-Apa, noi! com us estimen! -va dir el metge per trencar aquell mutisme, i com que l'Andreu no va dir res, el senyor Celestí va girar-se i qued

¡Creu, Andreu; tu, ets un home com cal, ja ho veus, una pesseta sempre és una pesseta! -I el fill? ¿un fill no és més que una pesseta? Va exclamar la Tecla corferida pel silenci de l'Andreu, que en sentir la Tecla va redreçar-se tot d'una, s'alç

Esperant amb desfici que la Tecla el reptés per alliberar-se de l'angoixa que el torturava com un mal menjador incurable i dolorós! La Tecla no tenia habilior de parlar i movia la testa amb tristesa i l'Andreu es fonia d'angúnia en aquell silenci que li entrava a l'ànima com una punyida roent. L'eura el corsecava. -Què faig, doncs?

L'aire era ple de claror; el cel ple de blavor i els ulls plens de gaiesa. El temps era abonançat i la visió victoriosa de l'Andreu féu esclatar rialles, crits, exclamacions.

El vailet, l'Andreu, ja era dret. Arquejant-se endarrera, els ulls abotegats, la cara reinflada, s'estirava, s'estirava tant com podia, mentre en un badall immens exhalava tota la nyonya de la son a l'esvair-se. I els bous, tombant el cap, se'l miraven amb sos ullassos fondos, tristos, remugant pausadament...