United States or Niue ? Vote for the TOP Country of the Week !
La Clàudia en aquell ambient de pau, sentint la fervor que Déu li donava, oblidant aquelles amargors que es congriaven en aquelles pagesies tan llunyes de la parròquia i assaborint amb joia els pensaments que en la seva ànima sembrava Mossèn Ponç, es tornava pacient, anhelava de tot cor una resignació ferma i es rejovenia amb la llavor que Déu sembra des del sagrari dintre i les ànimes que s'hi atansen amoroses.
-Maru, vull pa!... tinc gana aquí! -Anem! fugim; a la pagesia que trobarem, demanarem un mos de pa!... corre, fill meu! fins la deshonra t'encalça... i no en tenies prou d'ésser faltada! Jesús, Maria i Josep! ¡Quan mossèn Ponç ho sàpiga!
Se sent el soroll de les anelles de la cortina del confessionari que llisquen pel filferro que les aguanta. Mossèn Ponç li ha donat l'absolució. Obre la porta grinyoladora, surt, fa un acatament ple d'unció a l'altar major i se'n va cap a la sagristia. La Clàudia roman una bella estona asseguda al banc del seu mas.
Sortia la Clàudia d'aquella fosca flairosa de bonesa i, aclucant els ulls enlluernada, passava per la sagristia per entrar a casa del rector. La germana de Mossèn Ponç, aquella velleta pacient, l'escoltava sempre enternida. La Clàudia somicosa es desfogava. -I dôs, Clàudia, avui també ploralles?
Mossèn Ponç la festa primera va fer un sermó emocionant. Tothom plorava compungit i tothom se sentia culpable d'aquelles morts i per això quan el rector va dir tremolós que tots havien de demanar perdó i pregar per les ànimes d'aquelles desventurades, tot el poble va flectar els genolls, penedit, i totes les testes van abaixar-se amb compunció. La gent del temple semblava un camp de blat, ajagut per un rem de pedregada. Sols la jove de la Clàudia va romandre dreta sota el chor com esperitada. Ella fou la qui llanç
Si aquella pobra dona hagués sofert amb paciència victoriosa totes les adversitats, fóra una Santa, però la Clàudia de tant en tant tenia unes rauxes de desesperació com una orada. ¡Sort de Mossèn Ponç, aquell vellet de la parròquia llunyana que li apaivagava els rampells i li donava un gemec lent i confortant i un bon ruixat de llàgrimes i unes bones ventades de sospirs que desfeien tota la nuvolada que li enterbolia son esperit fadigat i retut!
No ho sé! ¡Mossèn Ponç em diu que faci tancar la noia a ciutat i jo sola potser faré les paus! i a mi em trenca el cor deixar la noia; és tan manyaga amb mi! M'estima tant! ¡que sort tinc dels seus petons i dels consells del vostre germà, que sinó hauria fet un disbarat!... -Calleu, santa cristiana! ¡Jesús, Maria i Josep! Sant Antoni gloriós!