¿Qui hauria suposat que un forat com aquell pugés fins al castell? ¿Qui l'havia ensenyat a la vella? En aquestes qüestions no vaig parar-m'hi. La plana immensa s'estenia al davant meu, fulgurant de llum com en ple dia. A la meva dreta, la ratlla negra del Schwartz-Wald, amb sos penyals espadats, ses afraus i sos torrents, es descabdellava a l'infinit.

Harris no ho sabia a cosa certa. Tot el que pogué dir-los fou el nom de la vila on dinaren. Estava cert d'haver-la tinguda amb ell aleshores i d'haver començat junts el camí. Els policies semblava que sospitaven de tres punts. Primer: ¿era realment sa esposa? Segon: l'hauria perduda de debò? Tercer: per què l'havia perduda?

L'apel·lament havia eixit d'allà, i en Temme no va trigar a descobrir qui l'havia proferit.

Aquell mateix dia arriben Bió i Nausiclides amb diners per a l'exèrcit; lliguen hospitalitat amb Xenofont; i com s'havia desfet del seu cavall a Làmpsac per cinquanta darics, sospitant que se l'havia venut per necessitat, ja que havien sentit dir que s'estimava molt aquest cavall, el rescaten i li'l tornen, sense voler acceptar-ne el preu.

La tia Paulina havia cridat, havia patit, havia fet extravagàncies, bogeries, incorreccions; l'havia encesa l'amor i l'havia ennegrida la desgràcia; però en el fons, en el fons de tot, era la tia Paulina, i això volia dir còmica gerdor i graciosa infelicitat.

Xenofont, amb la meitat de la reraguarda, avença pel mateix camí que els qui duien el guia. Era el més avinent per les atzembles. L'altra meitat l'havia col·locada darrera els bagatges. Avençant troben un pujol dominant el camí i ocupat per enemics, els quals calia destroçar, o estar descompartit dels altres grecs.

-Quan jo he pujat estava ella molt de concepte amb el nebot, que ahir els va arribar del Vallès... -I , no veu que el senyor Ventura pot disposar d'alguna cosa... -Oh! jo ja hi vaig caure. Així que vaig veure cares noves, vaig pensar: ¡Ai, pobre senyor Ventura! ja put a mort. Perquè en set anys que visc en aquesta casa no l'havia vist ni una vegada...

Que n'era, d'amable, la seva mare! ¡Quin parlar tenia més entrador! Què no hauria fet, ell, per complaure-la! I ! amb aquells peixets l'havia alegrada, !

Més que mai semblava allò ara el casal de la mort. Don Eudald estava enllitat. Aquell enfit d'impressions terribles de la diada de Sant Antoni no l'havia encara pogut pair.

Donassa com era i més espigada que un pollancre... mai de la vida l'havia vist menjar ningú. Fos a migdiada, fos al vespre, quan s'aplegaven els sirvents del Mas al voltant de la llar fumosa, ella trobava enginy de fer-se fonedissa.