El defecte de Harris. -Harris i l'àngel bo. -Un fanal de bicicleta patentat. -El sillí ideal. -L'adobador de bicicletes: son ull d'àliga; son mètode; la seva alegre confiança; sos gustos senzills i de curtes despeses; son aspecte i posat; com deslliurar-se'n. George profeta. -L'art gentil de fer-se desplaent en una llengua estranya. -George estudiant de naturalesa humana. -George proposa un experiment. -La seva prudència. -La manutenció de Harris assegurada amb condicions.

I la italiana senyalava que volia fer el que feia la Monja en la postal que tirava l'art; i agaf

-Tomba! Tomba! -Amunt... que és sa darrera corda! Ja surten els calons i les pannes. Les surades es breçolen damunt les ones que lluen amb la primera mirada del sol ixent. En els cors de la gent de l'art, aleteja l'esperança, neix el desfici de veure ço que han hajat.

Les carreres tenien més atractiu per l'esforç neguitós dels corredors que no pas per l'art que encloguessin.

Poc m'agrada... mira, aquí te direm Mariagneitta, com sa morta, perquè hi tens una retirada, oi Monja? -I ben pensat, Tem; Mariagneitta!... -I que vôs assé? -Anar a l'art, homo que vòs que fassa?... sempre as meu costat! afegí la Monja estranyada de la pregunta. -Aixís vos assé artista!

Aquell matí vam conversar sobre les nostres aventures marítimes, i vam sortir a parlar del nostre debut en l'art nàutic.

En quant a ella, semblava haver perdut aquella por instintiva, ja que no sols sostenia la conversa que el jove li entaulava, sinó que fins la provocava pel gust de sentir-lo discursejar sobre sos temes predilectes de l'Art i la Naturalesa, per més que el posés a vegades a dos dits de personalitzar les qüestions, fent-la enrogir.

La gent de l'art l'esguardava com es mira un cel ben clar o un mar ben quiet o una fondalada silenciosa... tots l'esguardaven sentint tot el misteri de l'encís i l'estimaven devotament, com s'estima una imatge miraculosa.

Una li proporciona el gust que sent al contemplar-se tan superior a aquells pobrets que en mig de la civilització ignoren els més senzills rudiments de l'art de nedar, altra és la llàstima que li fa aquella nombrosa caterva que es pensen haver fet una gran cosa quan a l'acabar l'estiu parlen d'haver anat a nedar tantes vegades, sent que el que real i verdaderament han fet, ha sigut banyar-se, com podrien haver-se banyat a casa en una immunda banyera d'estany.

He anat a tirar l'art que és una manera de professió dels desvalguts, dels vençuts de la vida, és un enfilall d'humanitat abatuda... Cada home, com un catúfol, puja carregat i baixa buit... Quina llàstima fem! És la cordada d'esclaus de la misèria, empresonats de bell nou cada matinada.