United States or Cameroon ? Vote for the TOP Country of the Week !
Tot són remors que esgarrifen; la platja llarga, que's perd en l'infinit, apar que tremoli davant la mar com la verge cristiana davant la urpa folla del lleó famolenc.
Prop de la cabana dels carrabiners hi havia una noia jove recolzada en un pi, amb el mentó apoiat en els genolls i els ulls perduts en l'infinit. En Janet en veure-la va dir-se: -Ja en tindré una més a la colla. Lentament, amb una lentitud trista, van anar arribant la gent de l'art.
Ben aviat les puntes de les herbes altes es retallaven damunt sa cara de bon vivant, una veritable cara de Silenus, empurpurada i coronada de pàmpols. Finalment, desaparegué, i amples vels daurats l'embolcallaven en els abismes. Les tintes grises de la nit envaïren el cel; alguns estels tremolaven ja damunt els massissos ombrívols de la boscúria, dins les pregoneses de l'infinit.
Poques vegades de la vida s'hi devien haver trobat en un indret tan bonic com el que contemplaven en aquella hora d'impensada llibertat. El cert és que totes estaven amb la boca oberta, ara admirant les verdes planúries que s'extenien al peu de la muntanya, ara enfonsant la vista en aquelles llunyàries de mar i cel que es perdien a l'infinit.
Cada ànima és un mirall: dues ànimes que es comprenen són dos miralls encarats que reprodueixen ses pròpies imatges fins a l'infinit, sense que sigui possible precisar quina és la inicial. ¿Què té d'estrany, doncs, que nosaltres ens reflectim mútuament unes mateixes impressions, sense que pugui dir-se qui ha començat?
De vegades girava el cap, i veia aleshores les nostres dues ombres, prolongant-se fins a l'infinit, que lliscaven com a fantasmes damunt les altes draperies, i es torçaven en estranyes contorsions. Això em conmovia, tenia por! Sperver obrí bruscament la vella porta d'alzina, i, aixecant l'atxa amb els cabells embarbesclats, la cara pàl·lida, fou el primer d'entrar.
Jo llavors tenia fe en la ciència i em creia que el pensament, de deducció en deduccíó podia construir-se una escala per a davallar amb tota seguretat fins al fons obscur de les causes primeres i que més subtil i lleuger que la celístia, podia escampar-se per l'infinit.
¿Qui hauria suposat que un forat com aquell pugés fins al castell? ¿Qui l'havia ensenyat a la vella? En aquestes qüestions no vaig parar-m'hi. La plana immensa s'estenia al davant meu, fulgurant de llum com en ple dia. A la meva dreta, la ratlla negra del Schwartz-Wald, amb sos penyals espadats, ses afraus i sos torrents, es descabdellava a l'infinit.
Ones immòbils que s'aplanen i s'esborren dins les bromes llunyanes dels Vosgues; boscúries immenses, llacs, carenes enlluernadores, dibuixant llurs línies alteroses damunt les fondàries blavenques de les valls curulles de neu. Al capdavall de tot això, l'infinit. Quin entusiasme podria arrivar a atényer l'elevació d'un espectacle com aquell! Jo estava tot confús d'admiració.