El record dels grans cabals de l'Església, absorbits per l'Estat, desapareixeria de la memòria dels vivents. «Lo que no desapareixeria mai més serien les partides estampades anyalment en la Gaceta per a manteniment del culto y clero ; i contra aquest pressupost la impietat s'hi rabejaria, assenyalant a l'Església com altra sangonera de l'Estat

I l'aigua quieta, adormida de la bassa, anava baixant lentament, amb la imatge dels arbres que s'hi emmirallaven.

Per aquestes necessitats, alguns soldats havien quedat endarrerits; els quals veient un indret negre, per haver-ne fugit la neu, havien cregut que és que s'havia fos: i de fet s'havia fos a causa d'una deu que treia baf no gaire lluny en una vall. S'havien dirigit cap aquell cantó, s'hi havien assegut, i es negaven a marxar.

Passin els ulls per les numeroses botigues del Call i de l'Argenteria, que encara permaneixen vergonyosament tancades. Imaginin vostès, que és cosa fàcil, quantes il·lusions s'haurien forjat aquells botiguers. Primer contaven amb les ganes de lluir de les pagesetes del pla, que en temps de ballades, sempre, per poc o per molt, s'hi deixen caure.

I, per a aconseguir el seu intent, s'hi enfonsava del tot, se'n feia un esclau submís, s'hi donava en cos i ànima, no desviant mai la vista del punt que s'havia assenyalat com a terme de la ruta. L'istiu era a les acaballes quan el tros davanter de la torre del Barbut va quedar convertit en mas.

Jo, pobre de mi, em sentia més vil que ningú, però no sabia com dir les meves misèries, i plorava plorava, deixant que les llàgrimes parlessin per mi. I la processó torna a posar-se en marxa. Miserere, miserere nobis . Mentrestant roncava sota terra un tro pavorós, profund, poc perceptible. Ah! la terra estava ferida de mort. Ja els peus no s'hi afermaven amb confiança.

En Montbrió fou aconsellat de barrà'ls-hi la porta, però s'hi neg

-Doncs, ¿sap que un apotecari que es plantés al costat d'aquest arbre en poc temps s'hi faria ric? -Ajà... miri's... el manzanillo . -D'aquest arbre en surt aquell vi que en diuen manzanilla . -Ve-li aquí una cosa que el llibret no la porta. -Miri's, senyor Verdós: vegi, si an aquesta gent els succeís alguna desgràcia, si s'ho tindrien ben merescut. -Vol dir?...

Ella migclou els ulls. En tota la cambra impera una calma greu. Només s'hi sent un frec tènue suavíssim, com de sedes.

No és cap broma: són els autèntics. Com és costum a l'època present, els periòdics portaven alguns paràgrafs més o menys seriosos sobre la serp marina, i jo vaig pensar per un moment si s'hi referia. Amb una mica de reflexió, recordant que ens trobàvem a Europa i a tres centes milles de la costa, vaig compendre que no era possible.