Un cop va acabar sa magistral llissó clínica que sols podien entendre els estudiants, digué al malalt, tocant-li el muscle: -Apa, que aviat us curareu. Als ulls d'aquell jove brollaren dues llàgrimes i movent la testa tristament, va dir: -Ho he entès tot, ¡soc metge! Hi hagué en tots un moviment. -Sou metge? va dir-li el catedràtic, després d'una llarga estona. I no pogué afegir res més.

Dins el navili tot era, de bell nou, vida i fressa. Ella veié còm el príncep i sa bella núvia la cercaven: miraven tristament l'escuma borbolladora, com si sabessin que s'havia llançat a les ones. Invisible, ella bes

Amic Fèlix: Veig que us la passeu tal qual, i me n'alegro. Nosaltres, els que nos hem quedat a Barcelona, la passem molt tristament, en efecte. Som molt pocs, i així és que a penes se troba ningú pels carrers. L'explanada est

Un examen del caràcter i costums de l'estudiant alemany. -El mensur alemany. -Usos i abusos de l'ús. -Punts de vista d'un impressionista. -La gràcia de la cosa. -Recepta per a fer salvatges. -La noia alemanya. el seu gust especial quant als rostres. -El kneipe . -De com brindar un Salamandra . -Consell al foraster. Una història que pogué acabar tristament. -De dos homes amb llurs esposes i un solter.

Totes aquelles manifestacions que va fer al seu cosí jesuïta i a la tia Paulina, la tarda mateixa que feu coneixença amb Isabel, les podria fer ara molt més intenses; i ara, tristament, sense cap esperança.

Després ses germanes se enfilaven damunt l'aigua, i la miraven tristament, cargolant llurs blanques mans. Ella els feia senyals, somreia, i estava a punt de dir-los que tot li esdevenia al seu grat i que era sortosa, quan el vailet de cabina s'acostava i les germanes es capbussaven; però ell es creia que les coses blanques que havia vist no eren sinó borrallons d'escuma.

I no digué res més... I quan una hora després la Madrona tornava per aquells camps, que havia passat tan trasbalsada, veia per tot arreu la mateixa escena que la de casa seva; per tot els homes treballaven, ferms al pes de la desgràcia, arrapats cadascú al seu terròs; alguns s'allunyaven cap al poble portant a coll feixos de mates, que al moviment del pas brandaven tristament, com cossos sense vida... I li sembl

De tant en tant, després d'haver fet petar una llarga xerricada, balandreja el cap tristament, tot mirant-se el porró, el company fidel, i exclama, sospirós: -És son temps. ¡Qui pogués tornar-hi!... ¡Que es diverteixun, mentre s'hora és bona!