United States or Netherlands ? Vote for the TOP Country of the Week !


Tristes idees, tristes, sento en el cor niar; memòries arborades s'acoblen en mon front. Que jo per tes boscúries aní, totes florides; vora el Tallapoosa vaig córrer, llegir vaig; he oït del Talassee les ones enfurides, i el flanc del bell Coosa he vist de l'alba al raig. I de mon cor oprès no m'haig d'avergonyir ni de girar la cara, i els ulls, regalimant.

I començava la baixada. Idees tristes el corprenien; instintivament anava donant l'adéu -potser el darrer- a les pedres del camí, als arbres de les vores, als camps de primer terme, als horitzons llunyans.

Vaig arribar-hi, a la fi. L'ex-ermiteta semblava, de part de fora, un munt de desferra. Així i tot, En Vingut havia conseguit fer-ne un cau de relatiu eixopluc, amb tristes despulles de suburbi ciutadà; peces abonyegades de zinc, llates, sacs i trossos de persiana. En Vingut llegia un llibre àcrata quan jo el vaig sobtar. Duia una barbassa feréstega i un vestit de vellut, qui sap lo malmenat: els seus peus eren nus. La Roseta anava amb un mocador al cap, sota el qual hom l'endevinava despentinada: asseguda a terra, jugava amb un gat. En Vingut no sembl

I com bressades per un desig de vida i moviment, fins les més tristes i apocades s'acabaven de desencongir. N'hi havia que s'agafaven pel braç, i de dues en dues o de tres en tres, es passejaven per davant dels carrers de nínxols, com si es passegessin pel Paradís. N'hi havia d'altres que reien, reien, amb les cares grogues, totes transfigurades per una mena. de beatitud.

Assegut en el graó d'una porta del capdavall del carrer Major, passava tot el sant dia esperant que alguna ànima cristiana li tirés dins del barret una d'aquelles prosaiques peces d'aram que la gent d'ara en diu cèntims. I entre caritat i caritat, li quedava al pobre apotecari temps sobrer per a enfonsarse en les més tristes reflexions.

Els arbres d'aquell bosc tenien tant de fullatge que cap raig de llum no podia travessar-lo per aclarir les tristes tenebres. Quan els cavallers van ésser, doncs, a passar el bosc, se n'hi va perdre un, que no saberen trobar els seus companys, els quals, planyent-se'n i plorant a l'amic com es plora un mort, continuaren llur camí.

Per a entretenir l'estona mentre a les oficines funeràries despatxaven els papers de l'enterrament, entre la gent del dol es referien històries d'altres viatges al cementiri, tots amb motiu d'acompanyar-hi algun mort. Naturalment, totes les històries eren tristes, o fúnebrement dramàtiques.

Hi ha pobles en la terra que celebren ses ballades al so d'instruments tristos i els hòmens d'aquells pobles, fora de sa pàtria, s'emmalalteixen de mal d'ausència, i sols s'atura sa pena escoltant les tristes notes que oprimeixen l'esperit dels altres que no les entenen.