I perdoneu un petit incís: he dit que moltes vegades m'ha tocat carregar amb els neulers, i això és la pura veritat: ara recordo que, en un altre poble tan dolç com el que ens entreté, una tarda d'istiu que anàvem de passejada amb altres amics i amigues meves, mentre els meus companys cadascun fruïa del braç d'una donzella, jo, darrera de tothom, com un conco avorrit, duia repenjada una mena de senyora escardalenca, mare d'un feix de bordegassos, que s'entretenia fent-me pessigolletes al clatell amb una herba rasposa.

Malgrat d'aquests rampells matinals, hom pot dir que En Jordi menava una vida més senyorívola que abans. La Rosa i la Natàlia a les tardes, vulgues no vulgues, l'arrossegaven a passeig, a algun espectacle o a compres. Fruïa contemplant l'adalerament joiós de la muller i de la filla; però no sempre estava tranquil.

No, l'oncle no patia pas fred ni cap molèstia, ni es sentia, probablement, del pes de la pròpia carn. Estava extàtic. Immòvil, amb els braços plegats, la mirada en l'aire, tot ell arruixat pel doll argentí de la lluna, ara enfonsant-se a poc a poc, ara remuntant-se pausadament, segons el moviment de la barca, era l'estampa d'un benaventurat. Però ¿què somniaria, aquell home inculte i retret? ¿Realment rebia un raig de llum de l'Esperit Sant, que tot sovint l'embadalia? ¿O, tal vegada, fruïa rememorant les percepcions puríssimes i harmonioses de la seva vida marinera? També podia ser que estigués senzillament encantat i que no pensés res... Però no, no: vaig veure ondular en els seus llavis pàl·lids un somrís ple d'expressió; vaig llambregar en les seves nines el besllum dolçament tremolós d'una ànima que palpita d'alegria... No em vaig poder contenir. Vaig emparar-me de les mans dures del bon home, estrenyent-les entre les meves, i mig rient per disimular l'emoció: ¡Posta va, que esteu pensant en una cosa molt bonica! vaig exclamar. Ell, de moment, rest

Si ell no s'hagués mort, pla que li hauria donat una bona guia per a tocar el cor de Déu. Però, ja que fruïa de la Glòria, ¿per què no demanava aquella gràcia a Nostre Senyor?... Qui sap? Potser la tardança en la vinguda del fill era una prova amb què Déu volia assegurar-se de la fermesa de la seva fe. Aquesta pensada li obria el cor a l'esperança.

La vida comuna de Paulina Buxareu amb els seus germans es feia cada vegada més impossible. Paulina fruïa d'un petit capital que li deix