En Ramon escoltava abstret les revelacions d'en Pascal, i encara que les creia exagerades, de moment li feren formar el propòsit de no contraure compromís respecte a la duració de sa estada a la Rectoria, per un si acàs.

Penseu el que significava donar-se al dimoni en aquella situació i en aquells paratges. I en Quimet s'hi donava de tot cor. Ell, almenys, ho afirmava així, i cap dels actes d'en Quimet ens autoritza a posar en dubte la seva sinceritat, com no sigui la dèria comprovada de fer honor al seu bigoti herètic. De tota manera, el diable feia el sord a les formidables invocacions del tràgic bosquerol.

-Dos quarts de tres! ¡Juanín, si no volem no farem res! ¡I avui fóra llàstima, és un bon dia!... Pare i fill van apressar-se sense dir-se un mot; calamarsejava i el fred entrava fins al cor d'En Joanín! Era una matinada sense estels, trista, molt trista, com una faç sense ulls! Matinada muda sense cantúries d'ocells. Matinada d'enyorament i temença.

Sols la temença que la neu colgués el cadàver d'En Joanín o que l'ós se'l mengés, podia fer que En Guim apesarat i retut pogués dur a coll el seu fill que sentia refredar-se al damunt mentre s'enrampava. En Guim corria muntanyes avall i fins saltava com si el perseguissin els gendarmes com quan duia frau.

Cap a les postres la vèrbola d'En Lluci

A casa d'en Víctor tothom s'en reia. Després en Víctor se'n començ

El casament d'en Víctor, fou l'hora àlgida de felicitat de la família: dinars i festes, convidats a l'estiu, joia dels primers infants... Però pass

I fins algú començava a fer córrer la veu que la mort del vell ferrer i la de la Malena, i fins la del rector, havien estat causades per les males arts d'en Biel i la Llogaia: primer havien atuït mossèn Esteve per veure si li arreplegaven el mitjot; després, despistats en trobar-se que el capell

En Martí, assedegat d'amor, volia una caseta petita i plena de ventures, on trobés aquelles mirades lluminoses que entren en la foscor del cor i fonen la tenebra de la tristesa, on les rialles esclatessin i una dona bella, jove i sana, l'estimés lluny de tothom. Regalimava la dolor dins el cor d'En Martí. A cada recordança, hi queia una gota de foscor. Son pit esdevingué una tenebra, son cos afeblit s'an

La nit s'era estesa arreu, i la Malena no va poder obirar les dues llàgrimes que, creixent i botint-se a les parpelles d'en Biel, varen acabar per davallar-li, pesades, galtes avall.