I tots dos començaren a caminar, silenciosament. El carrer era tot fosc; sols a la banda dreta, la lluna il·luminava les altures de les cases amb una claror desmaiada... a mig carrer, la Linda, que anava al davant, es va parar sobtadament... Al lluny va passar una ombra... Mestre Quissu va reconèixer a l'Home que l'havia apedregat... portava un arma... Però la Linda tornava a caminar i ell també...

La llum, arribant del fons, per dues finestres enlairades, il·luminava l'estable amb llargs rossegalls d'or. Les grans ombres dels pilars s'allargaven sobre l'enllosat, net com un paviment, sonor com la pedra. El conjunt tenia quelcom de verament bell i àdhuc de gran.

-I meu- vaig dir-li en un to eixut. Jo havia pres la làmpara, i ell va voler tenir-la. - està: més m'ho estimo. Marxeu endavant, mestre Zulpick. Vam davallar. El llum tremolenc il·luminava aquelles voltes de deu segles de vellúria. El soroll furtiu de les nostres passes, damunt els graons, era d'un estrany efecte. El meu cor bategava amb tanta de força que n'hi havia per a esberlar-me el pit.

Seguírem avant i arribàrem a un paratge bell i lluminós. Quatre vells venerables de barbes blanques i oloroses com els lliris estaven drets. Boca humana no podria dir la bellesa augusta d'aquests ancians lluminosos. Era com una claredat que els sortia dels ulls i il·luminava blanament la faç. Sobre el cap duien corones d'or i pedres precioses i en les mans vibraven palmes d'heroisme coronat.