El Sabaté, ja ben borratxo, revestit amb una camisa, ha fet la paròdia de la benedicció, ruixant amb una escombreta xopa de vi l'arbre, i fins a la concurrència, movent un fort escàndol i provocant protestes que suposaven un principi de reacció en els que encara conserven un residu de seny.
Ja no brilla la ginesta en els penyals, ni guspireja la pols de mica en les platges, ni les cases del poble conserven la blancor enlluernadora d'un mes enrera, agrisades ara per la humitat i ennegrides a llenques pel rastre dels regalims. Me passejo amunt i avall de la platja. Els llaguts, afilerats, lligats per la popa a llurs estaques, s'inclinen cap al mar amb un posat enyoradís.
-Quina frescor! deia, -quina fermesa tenen aquestes cireres que vénen de l'arbre! No se'n troben d'iguals al mercat; encara són plenes de rosada, conserven tot el seu gust natural, tota la força i tota la vida. Christel el mirava amb aire joiós. -Us agraden molt les cireres? va fer. -Sí, per mi són la felicitat. Però asseieu-vos, asseieu-vos.