Anaxibi encarrega llavors Aristarc de vendre tots els soldats de Cirus que per ventura atrapés a Bizanci perquè Cleandre no n'havia venut cap, ans per un sentiment de compassió havia curat els malalts i havia obligat els ciutadans a acollir-los a casa d'ells. Aristarc, així que arriba, en fa vendre més de quatre cents.

Però aleshores va sortir un vellet del rotllo i amb cara de pietat va dir: -Minyons... potser no diríau el què dieu, si sabéssiu la història d'aquest home. Potser fins li tindríau compassió i tot, si coneguéssiu les desgràcies que li han passades.

-Pobre boig! va pensar, retirant-se el jovincell, mig afligit de compassió, mig contorbat de misteri. -Ningú em coneix! entretant seguia el vell exclamant-se. -Ningú em coneix... i sóc el rei Salomó!

-Com el defenses, filla meva! féu don Eudald, amb un cert deix d'amarga compassió.

-Deu ésser aqueix whisky. -És quelcom més seriós. Em penso que no sigui més mental que corporal. -Deus haver estat llegint altra vegada aquelles cròniques mèdiques... afegí ella amb una certa compassió. ¿Per què no prens el meu consell i no les llences al foc? -Doncs tampoc no són aquestes critiques mèdiques. Darrerament han estat afalagadores... una o dues d'elles. -De què et prové, doncs?

Sovint me trobo com foraster a casa meva i somnio estar vaguejant sobre la societat, com el cavall de serp sobre una bassa infecta, dins la qual em sembla veure-hi, rebolcant-se, milenars d'éssers, dels quals, uns me mouen a compassió, com víctimes, i altres m'irriten, com criminals.

Mai més no ha tornat a l'encontrada. Al cap d'alguns dies la gent no es recorden ni de que al món hagi estat. Sols la Fineta, que ha esdevingut malaltissa, hi pensa; a voltes, amb esborronament: hi pensa amb esborronament i... és estrany!... amb certa mena de compassió i enyorança. A l'hora dels crepuscles, quan est