United States or China ? Vote for the TOP Country of the Week !


I, munts enllà, en ésser al mig d'una selva i quan amb més ira gitava el verí del seu cor, se li present

Els morts són a munts. Els morts en actitud de lluita heròica, uns sencers, altres mutilats, sense cap, sense cames, en mig de bassals de sang i barrejats amb el mateix enemic. És una visió ferestament atuïdora. Però més torturador és veure i sentir els dissortats ferits per terra. L'un gemega silenciós posant-se la m

«He estat a Upsala», digué la Lluna. «Mirava damunt la gran plana coberta d'herbes asprívoles, i els camps desolats. Vaig mirar-me a les aigües del riu Firis, mentre els vapors espantaven els peixos que hi havia entre els joncs. Els núvols s'empaitaven l'un a l'altre sota meu, i deixaven caure llurs ombres damunt les tombes d'Odin, Thor i Freia, com els diu la gent. A tot arreu dels munts de la migrada torba, noms hi han estat gravats. No hi ha cap monument allí, on els viatgers els puguin gravar, ni murs de roca on pintar-los; així és que els visitants han hagut de fendir la torba, i llurs noms es destaquen en la terra nua. Una perfecta xarxa de noms s'escampa damunt totes les muntanyoles: una forma d'immortaiitat que només dura fins que creix l'herba nova. Allí hi havia un home en peu. Buidava el corn d'hidromel, d'ampla vora d'argent, i murmurava un nom, dient al vent que no el traís; però jo el vaig sentir i el vaig conèixer. Una corona comtal guspireja al seu damunt: per això és que ell no gosa de parlar en veu alta. Vaig somriure: una corona de poeta guspireja sobre el d'ell! La noblesa d'Elianor d'Este guanya esclat pel nom del Tasso. Jo també on floreix aquesta Rosa de BellesaHavent dit això la Lluna rest

«Vinc de Roma», digué la Lluna. «Allà, enmig de la ciutat, al cim d'un dels set turons, hi ha les ruïnes del palau dels cèsars. La figuera borda creix ara a les clivelles dels murs, cobrint llur nuditat amb amples fulles d'un verd grisenc. L'ase fa via per les seves bardisses de llorers entre els munts de pedres, i esbrota els àrids escardots. Allí on un dia les àguiles de Roma voleiaven (vingueren, veieren i venceren), hi ha ara l'entrada d'una barraca bastida amb argila entre dues rompudes columnes de marbre. La vinya penja de les seves finestres tortes, com una garlanda funeral. Una vella hi viu amb la seva néta, que és petiteta: ara governen dins el palau dels cèsars i en mostren els tresors als qui el van a veure. Només hi ha que una paret tota nua que hagi romàs en peu a la cambra sumptuosa del seient reial: el xiprer ombrívol assenyala amb la seva ombra tota llarga l'indret on havia estat la imperial cadira. La terra és amuntegada fins quí sap aon damunt el sòl en ruïnes, i la noieta, ara única filla dels cèsars, tot sovint porta allí son tamburet quan sonen les campanes del capvespre. Del forat del pany que hi ha a la porta de la vora d'ella, en diu son balcó, perquè d'allí estant pot veure-hi mitja Roma, fins a l'altívola cúpula de la església de Sant Pere. Regnava el silenci, com sempre, aquest capvespre, quan la nena sortí a la plena llum de mos raigs. Portava damunt la testa una gerra d'aigua de forma antiga. Sos peus eran nus, i esparracades les seves faldilles i les mànegues de la seva camisola. Vaig besar les espatlles delicadament arrodonides de l'infant,sos ulls obscurs, i son cabell negre resplendent. S'enfil