United States or Croatia ? Vote for the TOP Country of the Week !


I en tant, la nena amb els braços estesos cap al malalt, tot passant, cridava: -Papà, papà!... papà.!... Darrera d'ella els vailets hi varen veure una ombra negra... -Poc que ve pas tampoc la de casa seva! va dir en Pere, -és un home allò, oi?...

Devia fer una mesada que havien arribat els forasters, quan una tarda, a l'entrar als Boscassos, en Pere va dir a l'Antonet: -Goita'ls, el malalt i la senyora!

-Conto que - va respondre en Pere, mirant en la intensa blavor que tot ho esbarzerava.

Un dia era una ploma blanca que es balancejava adornant els moviments d'un cap al conversar, i en Pere feia: -Goita quin senyoriu, avui!... I l'Antonet per a contestar-li, resumia tota la seva admiració en una sola paraula: -Déu!...

Jesus no responguè y abdòs anaren caminant, caminant fins que al passar per un marge hont hi havia unas atzevaras, Jesus signá ab la á Sant Pere un niu de vespas, dihentli al mateix temps: Pere, agafa eix vesper y ficatel' á la pitrera. Sant Pere quedá com qui veu visions; mes com lo Mestre li deya obehí.

En Pere qued

Una vegada, Sant Brandan havia de cantar missa en la nau, en el jorn festival de mossenyer Sant Pere, l'apòstol de les mans clavígeres; i ensems amb sos monjos, veié una mar tan trasparent i clara que els era semblant que no hi havia gens d'aigua, com fos que clarament destriaven tot ço que hi havia en el fons: gran diversitat de bèsties qui anaven per ci per llà, de les quals unes eren grans i les altres eren petites i els semblava que haurien pogut abastar-les amb la . Encara els era semblant que veien una noble ciutat, amb palaus cristal·lins i torrelles arborades. Les bèsties semblava que eren ovelles i cabres, porcs, cans, llops, bous, ases, lleons, brúfols, onsos, muls, dragons, liofants, gaceles, cérvols. Veient els monjos que l'abad volia cantar missa, pregaren-li molt devotament que es volgués abstenir de cantar-ne, no fos que les bèsties malignes qui eren al fons del mar no ho sentissen i els fessen damnatge i tribulació. La faç de l'abad empedreïda, que mai no havia rigut, aquesta vegada s'amorosí del llampec vermell d'un somriure, tan fonedís, tan fugitiu, que aviat sa cara torn

Hi hagué una estona de silenci. Tots dos anaven caminant: en Pere al davant, la magalla a coll, l'aire resolut; l'altre al darrera, tot encorvat, les cames tortes, trescant per aconseguir-lo.

Cap d'ells féu un sol moviment... com en somnis varen sentir que l'euga se'ls enduia en un gran salt... que galopava... galopava com si se'ls emportés per l'aire... Quan varen tornar en si, pels seus costats els erms de Torre-guillera s'esllanguien avall en suau pendent... -Tu... que l' hats vist?... Oi que era ei ?... va dir en Pere amb veu molt baixa.

Encara el tren no havia entrat a l'estació, que en lloc del mocador eixí a aquella finestra una carona tendra, blanca, d'ulls blaus, voltada d'una cabellera rossa que el vent feia estarrufar... un llacet blau en subjectava una mota sobre el mig del front. -Goita- digué en Pere a l'Antonet, -deu ésser la mossa, aqueia!... oi, que es gopa !... -Déu! va fer l'Antonet, com en les grans ocasions.