1 - 10 des de 100
Fritz havia esdevingut somniós. De cop i volta demanà: -Digues, jueu de mala mena, per què has vingut a veure'm a migdia: aquesta no és la teva hora. -Ah! és veritat: cal que em deixis dos cents florins. -Dos cents florins?... Oh! oh! oh!... va fer Kobus amb un aire mig seriós i mig mofeta. -D'un sol cop, rabi? -D'un sol cop. -I per a tu?
Tothom se n'oblidava, de la víctima innoscent; tothom se n'oblidava, d'aquell pobre pare ferit al mig del cor per la pèrdua de l'única esperança que li quedava a la terra; tothom se n'oblidava, del matador, que, tancat al soterrani de la casa del comú, es barallava amb la pròpia consciència i començava a tastar les asprors del remordiment.
Per casualitat el trobàvem alguna vegada que s'hi havia assegut a sobre, quasi sempre; i aleshores ell somreia genialment, però amb el fastigueig que hom sent en veure que el destí l'ha posat al bell mig d'una colla d'inútils. -Tot el temps davant, precisament, dels vostres nassos... No acabava la frase. Tenia orgull a dominar-se.
Bagur apareixia com una blanquíssima garlandela de margaridoies posada a mig front sobre una testa calba i punxeguda. Les Medes, tres barcasses desarborades, reposaven a la fonda, vora vora de la riba protectora.
Vaig rebre una forta commoció, vaig botar en l'aire i vaig caure d'esquena, mig esbalaïda. D'una llambregada, en el curt espai que mitjanç
Veu aquell arbre d'allí al mig? -Si no em fa el favor dels gemelos ... Ara!... Caram!... ¿Sap que de la soca en sortiria una bona calaixera? -Doncs diu que tots els que s'hi posen a sota es moren... -Anem, home!... -Tingui: li porto el Brusi d'ahir la tarda que ho explica tot...
De cada carreró travesser sortia un pinyoc de gent: pescadors, menestrals, senyors, dones, mainada; un pinyoc de barretines, gorres, mocadors, tarots i mantellines blanques; de caps que s'encimbellen, de muscles que s'empenyen, d'ulls que llambreguen i de boques que es baden. Les comares movien un esvalot amb llurs exclamacions mig cantades.
En mig de l'església hi havia un altar gloriós; de l'altar en brollava una bella fontana d'aigua apocalíptica qui tenia olor candidíssima de llet. A l'entorn de la fontana hi havia barons sants i venerables i cantaven un càntic celestial. Quan ens veieren s'extremiren amb un sobresalt i desplegaren tremolants ales immenses: eren Querubins.
Al bell mig, encarats, hi ha els combatents, que semblen guerrers japonesos talment com ens els han fet familiars les plates del Japó.