United States or Norfolk Island ? Vote for the TOP Country of the Week !


I tant i tant va descuidar el negoci, que al capdavall, el mateix ell que la seva dona, van haver de cantar els goigs de Sant Prim. Va venir un moment, un moment crític, en què amb tot i tantes dobles i tants florins com tenien ben desats, no sabien pas de què fer mànegues per a arribar a fer bullir l'olla.

En nom de Déu, m'he dit, anem a veure al senyor Fanen, i prenguem un carruatge de posta; vint o trenta florins no acaben la vida d'un home, i quan un hom vol divertir-se ha de fer les coses en gran. Aquest és el meu tarannà. El mestre de postes trob

A més em manca dir al jueu Schmoule que ha de venir a cercar els bous si no vol pagar-ne el nodriment. -Ah! són venuts, els bous? -, senyor Kobus: per tres cents cinquanta florins. -És un bon preu. Però entra, Súzel: no has de fer compliments. -Oh! no n'he fet cap. -, ... en fas: prou que ho veig. Altrament hauries entrat tot seguit. Vina: seu aquí.

-El mantell nou de sant Maclof? -; l'ajuntament ha comprat un mantell nou, dels més bonics que hi ha, amb brodats d'or, per sant Maclof, nostre patró. -Ah, molt - va fer Hâan, mirant Kobus de cua d'ull -calia dir-ho tot seguit; si heu comprat un mantell nou de sant Maclof... Feu per manera, només, que no li calgui una altra cosa l'any que ve. Poso, doncs; rebut, vuit florins.

Fritz havia esdevingut somniós. De cop i volta demanà: -Digues, jueu de mala mena, per què has vingut a veure'm a migdia: aquesta no és la teva hora. -Ah! és veritat: cal que em deixis dos cents florins. -Dos cents florins?... Oh! oh! oh!... va fer Kobus amb un aire mig seriós i mig mofeta. -D'un sol cop, rabi? -D'un sol cop. -I per a tu?

Kobus comprengué que Iòsef ho havia endevinat tot! hauria volgut deixar córrer les llàgrimes; però, de cop i volta, va posar-se a saltar, tot cridant: -Vaja, company, anem, cal riure... cal divertir-se... Cap a la Madame-Hütte! Ah! quin bell dia! ah! quin bell sol! Zimmer, el postilló, estava dret sota la portalada amb la cara vermellenca; Kobus va donar-li dos florins.

Un contribuent va atansar-se, un llenyater carregat d'anys que va pagar quatre florins dels dotze que devia.

Després, alçant la veu, respongué: -Són desgràcies que poden passar a tothom; ho sento; però quan em presento a la caixa general, no em demanen si la gent és feliça o desgraciada, em demanen quants diners porto; i quan no n'hi ha prou, he d'afegir-ne de la meva butxaca. La teva àvia deu vuit florins; vaig pagar per ella l'any darrer. La cosa no pot durar sempre.

Però Schmoule, aixecant els ulls, aleshores digué: -Trenta florins no són una quantitat per prestar un jurament com aquest. Ja que Christel est