La porta mig s'obre, i quatre cares espectants, apilades unes amb altres, guaiten un hom com si hom fos fenomen reservat en aquesta cambra especial. En veure que hom és despert, la cara de dalt de totes, saltant calmosament sobre les altres tres, entra i s'asseu al llit en amical posat. -Oh! diu. -No sabíem que estigués desvetllat. Nosaltres ho estem de fa estona.

-Magí! va cridar una veu de dona; i van sentir-se passes, i del sostre va caure una polsina blanca. El moliner va pujar l'escala de fusta com un llamp. Després va passar un altre estona llarga. El goç s'estirava, el gat canviava de positura i el molí seguia mormolant.

En Galderic, malgrat els seus pocs anys, semblava que endevinés tota la veritat d'aquella història que era la causa que tothom el malmirés. I en Biel, en veure's castigat en la persona del seu fill, sentia un remordiment que no li deixava una estona de repòs.

Acabàvem de sopar, i tota la família del seu germà, xics i grans, cansats del treball i avesats a acotxar-se amb les gallines, dormien feia estona. Jo prolongava expressament la vetllada, desitjós de recollir tota s'estrafolària psicologia d'aquell bosquerol. Per als llegidors espantats i sols per a ells, jo he de terminar aquesta narració amb unes quantes consideracions tranquilitzadores.

Allò és el seu esmorzar. Al cap d'una estona entra a l'ensenada la carretera de flames que el sol estén per la mar. L'astre hi envia sos raigs de dret a dret. L'aigua lluu com el llom d'un peix escatós i daurat. L'escuma s'emplataia, i esquitxa espurnes de foc a l'esflorar-se en les roques i el sorral. Fa braumenta calor.

Un moment, sa gropa molsuda, en mig de les dues sàrries, sotraquejava encaixonada entre les parets cendroses del desmont, després desapareixia, enfonsant-s'hi ràpidament com engolida per un gorg, i al cap d'una estona tornava a sortir al lluny d'entre un grup d'albes, desembocant amb un petit trotet al pla.

Passa un altra estona, i un que fins allavors ha callat se remena en la cadira, se tira endavant, se moca y comença: -Ahir vaig anar a donar una volta, perque feia bon sol, i, ai Senyor!, ¡com se torna Barcelona! Vaig veure una botiga nova d'apotecari, que, com hi ha món, me pensava que era de perruquer.

Esperaren en silenci una estona, que els sembl

Guaito una llarga estona a través de l'aire ombradís, sense descobrir res que s'assembli a un cos humà. Per fi, damunt del canapè, obiro un farcell i una porció de faldilla que en penja desplegadament fins arran de terra, a tall de l'ala caiguda d'un aucell malalt; i a poc a poc vaig afigurant en aquest farcell els contorns d'una persona, de la qual costa d'endevinar la posició. És ella, la Jacobè. Est

No hi ha un pam de net! -Ah! dissimuli; me'n vaig a dins, perquè ve un amic del meu senyor, que li tinc de donar un recado. -Vagi en nom de Déu. Vaja, que diguin el que vulguin; antes hi havia més vergonya. -Que pren la fresca, senyora Tecla? -Ai! Déu me la guard, senyora Ignasieta. He tret el cap una estona i l'hem feta petar un xiquet amb la senyora Marieta, que estava sola.