United States or Finland ? Vote for the TOP Country of the Week !


Vostè ho ha dit: com que no necessita, fondos, no vol explotar els boscos què puguin servir de puntal a un hereu tronat. Aquesta història es repeteix sovint.

Succeïa tan poc sovint allò que en Galderic no comparegués a l'hora, que ben aviat va sentir-se envaït per l'angúnia i el malestar. -Mentre no li hagi succeït quelcom!... I tot era guaitar enllà, bevent l'espai amb la mirada. Al sentir-se el toc de l' Angelus que donava comiat al dia, en Biel va acabar-se d'anguniar. Per força n'hi havia passat alguna, al noi.

D'aquell dia endavant, tot sovint varen trobar-los-hi als forasters all

Si de cada deu llibres se'n follessin nou, que fossin els més dolents, fins i tot no es patiria tan sovint de mal de queixal i de migranya.

Després, un cop fos l'encís, va pendre el sacotell que havia deixat a terra, se'l va penjar al muscle a l'esgairada, i, mandrosament, girant tot sovint els ulls cap al poble com si se n'allunyés amb recança, es va enfilar rostos amunt i va entaforar-se per les negrors dels boscos del comte, sense fer cas de les gotes grasses i feixugues que, arrencant una immensa remor de les copes de roures i alzines, començaven a davallar del cel en espès ruixat.

El qual, com sap tota la vera «fashion» cosmopolita, torreja sobre un dolç paisatge ondulat, grisenc, amb fistons de brucs i de falgueres, travessat tot sovint per l'ànec fer. Una llum matisada per núvols argentats dóna finors de satí als verds de la terra i a les clarianes del cel.

Sis vailets de samarreta blava, esparracats i bruts, estan asseguts en les penyes, deixant penjar les cames nues sobre el mar, que sovint s'estufa i els mulla els peus. Cada un la seva canya i el seu pilotet de cuca de roca, el menjar més agradós als peixets.

Fins he vist tiradors de primera, que havien guanyat el premi de la reina, fer fallença tirant amb rifle sobre gats, a distància de cinquanta metres: ni un pél no els tocaren. Sovint he pensat que, en lloc de blancs de cartró, de cérvols corrent i d'altres coses per l'estil, el tirador veritablement superior seria el que pogués envanir-se d'haver encertat un gat.

Va per tot arreu... I cada vegada que pensa: «Ara libre, i content jo, content tothom», fa un esbufec de gust i posa un pam de greix. Tot sovint li diuen: -Anem, senyor Miquel: ¡ja el tornarem a veure casat! -Això... qui sap? Ningú pot dir lo que far

«En l'estret carreró aquí a la vora -és tan estret que només em lleu que pocs minuts de fer lliscar mos raigs a sa fondària, però en aquests minuts veig a bastament per a saber quina és la gent que es mou per allí- vaig veure-hi una dona. Fa setze anys, era una noia: lluny, en el camp, jugava en el vell jardí de la parròquia. Ja la bardissa roserenca era tota xaruga i havia passat la florida: els rosers trescaven abandonats damunt els caminals, i enviaven branques totes llargues a dins de les pomeres. Per ci per lla s'obria una pobra rosa, no pas gentilment, com hauria pertocat a la reina de les flors; però encara conservava aquella color i aquella flaire. La criatureta de la rectoria em semblava una flor molt més dolça, asseguda en son escambell, sota la bardissa ensalvatgida, tot besant les galtes masegades de la seva nina. Deu anys més tard vaig veure-la altra vegada. Vaig veure-la en una sala de ball tota resplendent: era la bella núvia d'un ric comerciant. Va delectar-me la seva felicitat, i tot sovint la cercava en aquestes vesprades serenes. Ai! Ningú no féu memòria de mos ulls tan clars o de mos esguards penetradors. La meva rosa també deixava créixer tanyades ensalvatgides com les roses del jardí de la parròquia. També hi ha tragèdies en la vida de cada dia. Aquesta nit n'he vist el darrer acte. Aquí, en l'estret carreró, damunt un llit, es trobava a les portes de la mort. L'inic propietari, insolent i cruel, son únic protector, arrabass