United States or Kyrgyzstan ? Vote for the TOP Country of the Week !


Feya un sol! era un dia de primavera. La Verge s' estava en sa cambra cusint y apropet d' ella l' infant Jesus, en companyia de altres noyets del vehinat, jugava á cavallets.

Aixis fou com un dia esperant un moment en que sol, solet lo bon Jesus jugava en lo llindar de la porta, s' hi va atansar baix la figura de un altre noy pero moreno y casi negre y molt lleig, y aixis li parlá: M' han dit que tu sabs molt y que tot ho pots; mes jo 'u dupto y mes te dirè no 'u crech; y sino ¿á que no fas tu un aucell tan bonich com un que 'n faré jo?

Tantes d'inquietuds i emocions successives, començaven de reaccionar damunt la meva testa; caminava a l'atzar, tot preguntant-me amb terror si la follia no jugava el seu paper en les meves idees, no podent resoldre'm a creure el que havia vist, i esgarrifat, però, de la viva claredat de les meves percepcions.

«Conec un Putxinel·li», digué la Lluna, «El públic esclata en cridòries tot seguit que el veu. Cada un de sos moviments és tan còmic, que tota la sala braola quan ell es mostra. És sa personalitat això que els fa riure, i no pas el seu art. Fins i tot quan era petit, i jugava amb els altres minyons, ja era un Putxinel·li. La natura el féu únic: li don

La seva dona, la digna Maria Lagoutte, que duia un vestit d'estofa florejada, amb la cara llarga i esgrogueïda com un cuiro antic de Còrdoba, jugava a cartes amb dos servents, greument asseguts en cadires de braços d'erecte respatller.

La fredor i la fosca de la nit va embolcallar-los. La fressa de les sabates plenes de claus es barrejava amb la remor del riu que se sentia sempre, En Joanín la coneixia de tota la vida, la remor de l'aigua, quan era enllitat, quan jugava de petit a la plaça, quan era a missa, quan reia, quan plorava, i sempre li sembl

«En l'estret carreró aquí a la vora -és tan estret que només em lleu que pocs minuts de fer lliscar mos raigs a sa fondària, però en aquests minuts veig a bastament per a saber quina és la gent que es mou per allí- vaig veure-hi una dona. Fa setze anys, era una noia: lluny, en el camp, jugava en el vell jardí de la parròquia. Ja la bardissa roserenca era tota xaruga i havia passat la florida: els rosers trescaven abandonats damunt els caminals, i enviaven branques totes llargues a dins de les pomeres. Per ci per lla s'obria una pobra rosa, no pas gentilment, com hauria pertocat a la reina de les flors; però encara conservava aquella color i aquella flaire. La criatureta de la rectoria em semblava una flor molt més dolça, asseguda en son escambell, sota la bardissa ensalvatgida, tot besant les galtes masegades de la seva nina. Deu anys més tard vaig veure-la altra vegada. Vaig veure-la en una sala de ball tota resplendent: era la bella núvia d'un ric comerciant. Va delectar-me la seva felicitat, i tot sovint la cercava en aquestes vesprades serenes. Ai! Ningú no féu memòria de mos ulls tan clars o de mos esguards penetradors. La meva rosa també deixava créixer tanyades ensalvatgides com les roses del jardí de la parròquia. També hi ha tragèdies en la vida de cada dia. Aquesta nit n'he vist el darrer acte. Aquí, en l'estret carreró, damunt un llit, es trobava a les portes de la mort. L'inic propietari, insolent i cruel, son únic protector, arrabass