United States or South Georgia and the South Sandwich Islands ? Vote for the TOP Country of the Week !


Al mig hi ha una taula de noguera tapada amb una baieta verda, ribetejada de groc. Sobre la taula una gran llumenera de quatre brocs, amb pàmpol verd, sa campaneta i ses moquetes.

Aquesta és un frase senzilla, i la vaig dir resoltament. Una tercera dameta va acostar-se. Jo crec que totes tres representaven la força total de la botiga. Aquesta tenia uns ulls espurnejants i un caient de descarada: un cap verd, diguem-ne. En qualque altra ocasió m'hauria plagut de trobar-la; però ara no aconseguí sinó empipar-me més i més.

«Vinc de Roma», digué la Lluna. «Allà, enmig de la ciutat, al cim d'un dels set turons, hi ha les ruïnes del palau dels cèsars. La figuera borda creix ara a les clivelles dels murs, cobrint llur nuditat amb amples fulles d'un verd grisenc. L'ase fa via per les seves bardisses de llorers entre els munts de pedres, i esbrota els àrids escardots. Allí on un dia les àguiles de Roma voleiaven (vingueren, veieren i venceren), hi ha ara l'entrada d'una barraca bastida amb argila entre dues rompudes columnes de marbre. La vinya penja de les seves finestres tortes, com una garlanda funeral. Una vella hi viu amb la seva néta, que és petiteta: ara governen dins el palau dels cèsars i en mostren els tresors als qui el van a veure. Només hi ha que una paret tota nua que hagi romàs en peu a la cambra sumptuosa del seient reial: el xiprer ombrívol assenyala amb la seva ombra tota llarga l'indret on havia estat la imperial cadira. La terra és amuntegada fins quí sap aon damunt el sòl en ruïnes, i la noieta, ara única filla dels cèsars, tot sovint porta allí son tamburet quan sonen les campanes del capvespre. Del forat del pany que hi ha a la porta de la vora d'ella, en diu son balcó, perquè d'allí estant pot veure-hi mitja Roma, fins a l'altívola cúpula de la església de Sant Pere. Regnava el silenci, com sempre, aquest capvespre, quan la nena sortí a la plena llum de mos raigs. Portava damunt la testa una gerra d'aigua de forma antiga. Sos peus eran nus, i esparracades les seves faldilles i les mànegues de la seva camisola. Vaig besar les espatlles delicadament arrodonides de l'infant,sos ulls obscurs, i son cabell negre resplendent. S'enfil

Ara, sense boira, s'estenia al lluny del lluny, anegant-se en l'aire llumínic un poc encalcinat: una veritable orgia de matisos. Més properes, es veien les luxuriants arbredes dels rierals; masses profundes d'ombres blaves fistonades d'un verd tendrívol escantellat de sol.

A la segona sessió del Centre de Defensa Social hi assistí -després es va saber que ho havia fet amb impúdiques mires escarnidores- un oncle d'En Quimet vingut de ciutat: aquest oncle era un veritable plaga. Duia un capell verd, a desgrat de sos cabells que, més que grisejar, groguejaven; duia una armilla fantasia; tenia el tic de tòrcer el nas cap a la dreta, fent una mena de petit renill; li guarnien les mans anells amb pedres falses; i portava un cigar-ventall, un paraigües-bastó, i una llapidera anunciadora d'unes aigües minerals. Aquest subjecte, en ésser al C. de D. S., va fixar-se també en la noia dolça i amorosa, i digué en veu baixa a En Quim: -Amb aquesta flàvia hi jugaria a fet! Son nebot el mir

Les liles del jardí es tenyiren a son temps de la tinta moradenca de llurs flors, que a poc morien ofegades per l'esclat de verd de ses fulles gemades i lluentes que ara ja groguejaven; les satalies i rosses garlandes dels ombràculs, per llarg temps endiumenjades amb els colors de la celístia, després d'espargir al vent i rossejar el sòl amb les despulles de llurs gales, començaven a tòrcer els colls com preparant-se per a la dormida de l'hivern; les lloques havien tret ses pollades, que ara ja mostraven les crestes, i fins els canaris de les cries s'havien multiplicat com anys enrera baix la providència de mossèn Isidro, qui, com sempre, es planyia de què sols li havien anat així, tau, tau... Lo que no havia reeixit poc ni molt era el bon humor dels habitants de la casa, ja de temps prou a mal borràs.

Arreconem dobles de quatre per a la noia. Déu! ¡Això és massa!... I tu... ¡malvinatge el teu cap verd!... ¡t'havia d'haver garrotejat, abans que embarcar-te! I tanta desgracia! Deu! Deu! ja es veu, que ens voleu perdre!

Sa massa blanquinosa es destacava potentment sobre el verd fosc dels boscos que s'estenien al seu darrera, com ones d'una mar parada, enfilant-se fins al cim, sota el cel d'un blau fort, d'un blau vessant d'alegria.

S'havia tirat damunt l'espatlla un gran xal vermell i verd; baixava el cap tot apretant-se els llavis, i el que em va estranyar més és que un cop entrada va obrir de bell nou la porta per a assegurar-se que ningú no l'havia seguida. ¿Què voldrà? pensava dintre meu. ¿Què cosa signifiquen aquestes precaucions? Jo estava intrigat.