Havien tocat dos quarts de set en passar la resclosa de Benson: començava a fosquejar. La meva cosineta digué: -Voldria ésser a casa a l'hora de sopar.

Arribeu a figurar-vos que no sou al lloc on positivament us trobeu i que el mapa és equivocat. Després d'haver fet un camí que calculeu de deu milles, i no veient cap resclosa, comenceu de creure seriosament que un lladre l'ha furtada i ha desaparegut amb ella. Havia sortit amb una cosineta de línia materna, i baixàvem de Goring. Se'ns feia tard i cuitàvem a retornar.

Vaig posar-me a remar vigorosament. Passàrem el pont, i vaig preguntar a la meva cosineta si veia la resclosa. -No, que no la veig! -Oh! vaig dir només, i vaig seguir remant. Al cap de cinc minuts li pregava que tornés a mirar. -No, no hi ha res. No veig cap dels senyals indicadors d'una resclosa. -Però... ¿ja esteu ben segura que la sabríeu conèixer, una resclosa, si la vèieu?

Vaig acabar per creure que somiava, que em trobava positivament al llit, que dormia i anava a despertar-me que serien les deu tocades. Vaig preguntar, doncs, a la meva cosineta: -No us sembla un somni, això? -Anava a fer-vos la mateixa pregunta- em respongué. I alhora ens examinàrem per saber si veritablement dormíem i quin dels dos es deixondiria primer. Allò esdevenia interessant.

Si mal no recordo, també els vaig convidar a passar una setmana amb mi, mentre la meva cosineta els assegurava que a la meva mare li plauria molt de veure'ls. Després fou cantat el chor dels soldats de Faust, i no trigàrem gaire a trobar-nos de retorn a casa, ben a temps per sopar, malgrat aquestes aventures.