United States or Cuba ? Vote for the TOP Country of the Week !


Con estava sol, ja era una altra cosa: sol patia, i sol passava les angúnies. Emprò ara no; ara soms dos els que patim. I això és el que em reventa, maliatsiga!... Tinguéssim un fill, ja seria una altra cosa. Ben segur que seriem ditxosos, veies! Va regnar el silenci per llarga estona.

La vida no és trista: ni és alegra, no és mísera ni triomfal... La vida, més aviat em sembla que és com un se la disposa, com un mateix vol que sia... És clar que no som sempre ditxosos; mes força vegades és perquè no posem prou voluntat en ser-ho. Però al menys, podem mantenir la serenitat dintre el dolor, lluny de turpituds i virulències.

La noia tingué grans dificultats per a apendre el seu nom, i el féu esperar al recibidor. Al cap d'un moment aparegué en Víctor estossegant, amb una cara alegre, tot efusiu. Li dóna un cop a l'esquena, dient-li: -Melrosada! ditxosos ulls! Ens pensàvem que s'havia mort! Però què ha fet? Que ens oblidats? Tot això ho digué precipitadament, sense donar-li temps de contestar cap excusa. Quan en Víctor va fer una petita pausa per respirar, en Melrosada engeg

Quan del meu dit manqui eixa baga, la vida em mancarà; oh! , aleshores podeu cridar en veu forta: Bassanio es mort. NERISSA Missenyor y missenyora, per nosaltres, espectadors, qui hem vist realisarse els nostres vots, ja ha arribat l'hora de cridar: Ditxosos, ditxosos sigueu senyor y senyora!

Amb tot, un dia, cap a les acaballes de la sega, quan la feina ja afluixava, va passar per davant de la ferreria a entrada de fosc; i, veient la mossa asseguda al pas de la porta, se li va plantar al davant. -Santa nit, Malena. -Ditxosos els ulls! va fet ella en to mig de reny, mig de recança. -La feina: sabes? -Bona excusa , el malalt!... -A ont és, el ferrer? -Que encara et fa por?

-Home, el barco m'ha agradat molt..., però ¿ja és prou natural, això de sortir negres en aquell temps? -Home... -És que jo estic que allavonses encara no se'n coneixien, i que si de cas tot just... tot just en començava a sortir algun... ¿Ara diu que passa a l'Índia, això? -, senyora... Aquests arbres se crien per allà... Tots aquests són índios. -Ditxosos ells! -Per què?

S'ha de dir que va passar moments ditxosos, els més ditxosos de la seva vida, mimant, acariciant, cuidant aquell ocell que precisament per ésser il·lusori era el més real que mai hagués existit. En Perdis, que tot i essent un artista veritable, no es podia desfer encara de la sentimentalitat original, afalagava contínuament l'ocell fantàstic.

Si tenen enteniment poden ser ditxosos: perquè ell alguna coseta, ella no va despullada i ¡lo que és estimar-se!... Ella. -Oh! ¡Aquests que s'estimaven de petits! Se passegen amb tota la família. Ells dos van una mica separats. Ell. -Però que no puc mirar enlloc? Ella. -Oh! hi ha mirar i mirar; i vostè... no digui... que per Carnestoltes sempre anava amb ella. A qui estimo, jo?

El ball d'En Serrallonga me transporta a aquells temps ditxosos en què eren vassalls penjables i tallables els que avui venen vinagre amb un don com un temple, i s'esgargamellen per fer-nos creure que tot lo nou és dolent. El ball d'En Serrallonga vol dir que, aquells temps lamentats, la gent trobava gust en lo que avui fa asco.