United States or Honduras ? Vote for the TOP Country of the Week !
Quan l'empedrat del barri s'espatlla i els veïns ne parlen entre si, se recorden aviat del geni actiu i manifasser del nostre home i li encarreguen que posi un comunicat ben fort en el diari. I no tingueu por que hi faci falta; perquè el posar un comunicat és la seva menja.
Veuse aquí que mentres per un d' eixos bells indrets passava, l' ixqué al davant un ayròs jove, armat de cap á peus y colcant un lleuger poltro blanch com una neu. La donzella quedá sorpresa de véuresel' tan aprop sens haverlo sentit vindre: Cavaller, bon cavaller, li va dir que tan de rafiat anéu per eixos camins, ¿ja sabéu que per aquí n' hi há una fera que 's menja á tothom que ix á son pas?
Només se'n parlava a voltes, quan hi havia algun mosso llogat de poc, que s'estranyés de la facècia... Una vetlla, a l'hora de sopar, un llenyataire que era al Mas de molts pocs dies, va preguntar amb estranyesa: -Per què fa això aquesta dona? -Perquè és dóna pena de que la vegin... -De que la vegin quan menja?... -Sí... li varen respondre, mig rient. -Ai, ai! És ben estràmbul això.
Mes llavors va venir la rampelleria del repàs, perquè... el què és de vianda no en volia per res del món. Com que no es podia amagar de menjar-se-la a davant nostre, deia que no li venia de gust... «Però, menja, dona de Déu!» «No no...» I ficava el cap sota el tapall.
Vostè ajuda a buscar estelletes per a fer foc; pren xacolata en una cadira coixa, menja figues... i ja pica el sol. Vostè ajusta els porticons i obre de bat a bat les portes del corredor... jo ho he vist. Vostè va a missa torrant-se i en torna rostint-se.
Tot just quan l'interessava. Aleshores agafa una altra pera. Aquesta ja no la menja amb displicència. Després, li sembla molest d'anar agafant les peres d'una a una, i n'arrabassa set o vuit, totes les que li caben a les butxaques.
De vegades, al llençar els que ens semblaven massa petits, se n'esbadellava algun, i son suc i sa polpeta vermella s'esmunyien a l'aigua, atraient una mena de llagostinets verdelosos i menudíssims, que apareixien com una boira, i com una boira s'esvaïen en havent acabada la menja que els havia congriats.
Es forma un grupet de gent, i un policia acut precipitadament a l'escena. -Val... diu el gos de la llet -val vint vegades el que tu vals abans no acabi jo amb tu. -Vols dir? exclama l'altre. -Sí, sí, nét de gos d'aigua francès, menja cols!... -Mare de Déu! ¡Ja deia jo que ho llençaria tot! diu el lleter. -Ja t'ho deia jo!
I, no res, el cor restava tremolós un moment, però tot seguit es temprava i enfortia. Hi havia plaer a cercar aquella emoció. Tornem-hi. Tots ho provàvem, cada volta amb més desvergonyiment. En Xaneta deia amb fanfàrria: -Sa nit no es menja dingú. Ja podeu cridar i xarnegar: tot ho aguanta.
Si el gall és dur, o el farciment poc cuit, o un altre sis o as, la culpa és del forner que n'ha tret el llard, o que l'ha cuit amb massa foc, o que no l'ha girat a temps. De totes maneres el gall es menja poc el primer dia; més el segon, que no hi ha altre entrant; i el tercer dia es fa la carcanada, i una mica de farciment que ha quedat, amb arròs.
Paraula Del Dia
Altres Mirant