United States or Turkmenistan ? Vote for the TOP Country of the Week !


-El primer sempre és ben rebut! ¡pel segon, si és el mateix, ja es fa el sorrut i pel tercer es fa l'esparver! -Un hereuet, ermitana, un hereuet!... La Margarida després va agafar la cassa, va omplir-la al cup i va curullar la bóta que duia la velleta de l'ermita. -Que Déu t'ho pagui! ¡Tu pla ets una bona noia! N'hi ha de més gasives! ¡no volen donar res i sempre botzinen!

L'Andreu havia posat tres piles de monedes damunt la taula del despatx i quan el senyor Celestí va entrar-hi amb un posat afectuós, l'Esparver bo i signant els diners va exclamar: -Senyor metge, estem en paus! ¡Aquí l'any passat, aquest any i l'any vinent! El metge va esguardar-lo amb atenció. L'Andreu anava brut, miseriós i estripat, tenia la cara transportada per la son i la fadiga.

-Senyor Celestí, hi ha l'Esparver va dir la minyona del metge que escombrava el cancell. -Què vol, aquest ximple? va respondre malhumorat el metge que tot just s'havia llevat. -Diu que ve a pagar les conductes. -Ah! que passi al despatx- va afegir el metge tot fent una rialla de goig, i va alçar-se tot seguit.

Després de passar per damunt les aigües enconcades del gorg glaçat, l'Andreu trucava a can Buscà. -Minyons de Déu! Obriu! Ningú no responia. L'Andreu sentia el pes feixuc del senglar que duia a coll i que anava perdent l'escalfor de la vida perduda. -Qui hi ha! -On sou! -Jo; l'Esparver! Au! ¡obriu, que vinc capolat! -Que porteu quelcom! -, afanyeu-vos! ¡porto un senglar i vinc a fer capta!

Feia bella estona que no nevava. Una branca esqueixada per la neu va fer estremir l'Esparver . A la llunyania naixia una clarícia feble. Semblava una parpella que s'anés obrint... obrint i allunyant-se de la son. La claror tímida, quieta i silenciosa anava avançant com si tingués por de fer remor i deixondir aquella neu que semblava adormida damunt la terra.

-Vós, l'Esparver , aquí van aquests puros de part de l'avi. ¡Mireu-lo com vos guaita de la finestra estant! Fins plora perquè no pot eixir. Ha tingut la grípia . Esparver , deixa la bèstia, i au, a beure! -Nois; mireu, aquest home és el més valent del poble. Visca l'Andreu!

-Nois!... Nois!... ¡Cuiteu, que veureu un senglar! L'Esparver! Correu!... -I dôs? cons n'haveu mort? -Aquest fa set! va respondre amb urc l'Andreu. -El setè- va repetir amb astorament la vella, bo i baixant l'escala de fusta negrosa que es perdia en la foscor de les estades tancades.

Per això tan tost va córrer la veu que l'Esparver feia la capta, la plaça va omplir-se de gent encuriosida i desitjosa de fer lluir les galindaines de la festa improvisada. Havia caigut, lentament, en l'aire fred, el darrer borralló de neu; el darrer fill blanc de la nuvolada negra. Hi arrib

En ésser al cap del primer carrer de la vila va posar-se el cap del senglar damunt de la seva testa i s'aturava davant de cada portal i tocava la tríncola i bo i fent una tonada cançonera, deia: -Sóc l'Esparver ... què hi ha pel senglar! La porta o finestra que s'obria ja no es tancava. Ben abrigats sortien els homes amb els esclops plens de palla i les mantes cargolades fins als ulls.