United States or El Salvador ? Vote for the TOP Country of the Week !
Arribat al cancell, ja havia començat a furetejar amb la clau, per obrir-lo, quan la idea de la parada i dels companys, que m'esperaven, s'empar
Empenyo el cancell, me fico cap a dins... Les finestres estàn gairebé ajustades i regna una mitja fosca que de moment m'esvaeix la visió. No obstant, reparo la silueta de la dida, que ve cap a mi a llargues gambades fent-me senyes de que m'aturi i barbotejant, en to de veu reganyador: -No es pot entrar. No passeu. ¿Qui hi ha? Qui ès? -Sóc jo- contesto. -No em coneixeu?
El xuclador era voltat de gussis i llaguts; quan el mar esdevenia silenciós tots a l'una cridaven: -Mariagneitta!... i roncava la mar,... ressonava la roca... mormolava el vent... La campaneta del cancell va sonar en el silenci que regnava a la rectoria... la porta va obrir-se grinyolant, i una veu apagada va dir tremolosa: -A Maria!
Però els meus treballs no eren pas acabats. Així que vaig haver tancat el cancell em vaig recordar que havia de passar per davant del portaló de la carbonera, un catau llòbreg, que sempre m'havia feta una gran basarda. Amb la fosca no podia pas obirar-lo, però sabia que era allí, obert sobre el segon replà.
Saluda el ferrer, qui trempa una rella en el llindar de la ferreria, i es fica a cal notari. Dintre el cancell, així que ha engrapat el picador, es repensa, titubeja: és molt regatera, la senyora. Segueix carrer avall.
El carrer de casa hi donava al mar i no hi puc pensar mai sense que se'm desperti el record de les anades a la platja: em recordo una per una d'aquelles cases que anava passant, com un es recorda de les cares que no ha vist fa temps. Les primeres que trobava eren d'aspecte burgès, amb cancells envarnissats i reixes pintades; les de més avall, més deixadotes, amb grans entrades sense cancell, mostrant per la penombra del seu interior, pilots de nances, rengleres de palangres, rems estesos per terra... i d'allí dins en sortia un fortor aspre de maresc, que se'n entrava. A voltes, asseguda d'esquena al carrer, apoiant el coixí al caire del portal, una dona feia saltar entre sos dits els boixets grocs, faixats de blanc i del ball desenfrenat dels boixets n'eixia sobre el vermell del patró la blanca punta, que s'hi anava estenent, estenent, com all
-Senyor Celestí, hi ha l'Esparver va dir la minyona del metge que escombrava el cancell. -Què vol, aquest ximple? va respondre malhumorat el metge que tot just s'havia llevat. -Diu que ve a pagar les conductes. -Ah! que passi al despatx- va afegir el metge tot fent una rialla de goig, i va alçar-se tot seguit.
Paraula Del Dia
Altres Mirant