United States or Serbia ? Vote for the TOP Country of the Week !
Si el senyor Harbison hagués posseït un esclau anomenat Bull, Tom n'hauria parlat com del «Bull de Harbison»; però un fill o un ca d'aquell senyor es deia «Bull Harbison».
-Els has inventat: oi? va dir. -Sempre fas invencions d'aquesta mena. -No, rabí, no: no sóc jo, ni és Katel. N'hauria estat orgullós, d'haver inventat aquests bunyols; però donem a Cèsar el que és del Cèsar: n'escau l'honor a la petita Súzel... Ja saps qui vull dir: la filla de l'anabaptista! -Ah! digué el vell rabí, clavant en Kobus sos ulls grisos. -Vaja vaja!... i tan bons els trobes?
Prou que se la faria ell, el dia que s'hi pogués adobar!... El que és aquella no li portaria pas a vendre, en Biel!... Perquè, que l'autor de la feta havia estat en Biel, no en tenia cap dubte: n'hauria posat les mans al foc sense por de cremar-se. Malgrat la seva certesa, hi havia moments en què, rumiant, rumiant, acabava per dir-se que un home sol, en una nit, no podia haver fet tanta feina.
Però no es sentia el més lleu soroll: tot passava com en un espectacle cinematogràfic; i, si un hom no hagués tingut idea preconcebuda del poder d'aquells meteors, no se n'hauria temut pas. Més aviat que de por, inspiraven un sentiment de pena i d'estupefacció. Se diria que la naturalesa estava malalta, i que, ensopida i enfebrada, somniava aquelles monstruositats.
Un ull inexpert no se n'hauria endut més que pampallugues; perquè, a malgrat de la calma, sobre la superfície del mar, plana i oliosa, d'un to de molsa seca, hi belluguejava sense repòs un emmallat de cercles tortuosos de color d'ambre, i tot sovint hi passaven, a ratxades, unes llenques d'un blau fosc i entredaurat com el llom de certs peixos.
M'havia semblat quelcom d'humorístic l'anar a veure aquell tabalot, aquell tocaboires esperitat, però, tot pujant el rost, em venia una mena de tristesa. Fàcilment me n'hauria entornat. Em recordo que, per donar-me coratge i alegria, vaig cantussejar un parell de motius del Till EulensPiegel .
Tenia totes les claus de casa seva; sabia millor que ningú tots els amagatalls dels seus diners. De bella nit, quan tothom dormís, obriria la porta, entraria a peu de mitja per tal de no fer soroll, arreplegaria allò, que li convingués, i guillaria secretament. Ningú no n'hauria cap flaire. Era una bona pensada.
-Ah!... va fer el vell rabí, tot redreçant-se, amb els ulls badats d'admiració: -és la petita Súzel, estima la petita Súzel!... Vaja, vaja, vaja... me n'hauria hagut de témer! Però no hi veig mal en això, Kobus; la petita és molt gentil. És el que et convé... hi seràs feliç, molt feliç. -Volen donar-la a un altre! interrompé Fritz, desesperat. -A qui? -A un anabaptista. -Qui t'ho ha dit?
De cop sobtat, quan el fiblava l'esperit de revenja, n'hauria passat els taps; però la seva fe, desvetllada per mossèn Esteve, li compareixia ben aviat a tall de salvaguarda, fent-li baratar el sentiment de rancúnia pel de perdó i el d'odi pel de caritat.
-És tan petit que cabria dins una mà, ben fet, amb el taló una mica llarg, el contorn precís, el dit gros molt acostat als altres dits, que estan apretats com en un tapí. ¡És un peu verament admirable! Jo senyor, fa vint anys que me n'hauria enamorat d'aquell peu. Cada vegada que el trobo, em fa una impressió!... ¡Déu meu, és possible que un peu tan bonic sigui el de la Pesta Negra!