1 - 10 des de 14
No es pot demanar més gran contrast amb l'esclatant Riviera, on la comtessa de Nobilfiore la seva vila, la Riviera del blau obsessionant, del vent empolsegat, dels jardins en graderia, de les palmeres cossades de roses. Lady Montrose es recorda de la Riviera i de la «villa» de la comtessa de Nobilfiore, gairebé amb un entelament de sos ulls tan clars. L'entelament és de recordar aquell extraordinari enlluernament, i la dolça i profundíssima felicitat animal de deixar-s'hi viure, sense pensar en res. (Aquell gran balandre on lluïen les flors, lluïa el cel entre les branques, lluïa la mateixa pols damunt les fulles!) I, talment, la comtessa de Nobilfiore és una delitosa amiga. La comtessa és mig piamontesa, mig lombarda: com a lombarda és alta i rossa, com a piamontesa unes cames perfectes. És veritat que el seu ros actual no és ben del mateix matís que el de la seva joventut, però en canvi les seves cames semblen les mateixes dels seus primers anys de casada: la comtessa, a desgrat de sos cinquanta i... anys, balla el «shimmy» com ningú. Sobretot, lady Montrose admira en la seva amiga el posat de deessa. És de la mateixa raça -pensa- que les estàtues del seu jardí gradinat, que dóna al mar. Lady Montrose és una gran dama, però amb els ulls massa infantívols, com si fos la sèptima filla d'un pastor protestant. A més, tot i essent delicada, irònica, hi ha coses senzilles, dissonàncies quotidianes, que la fan riure d'una manera absurda, per que la seva rialla sigui sempre musical, i gairebé trencadissa. Com totes les angleses del mateix temperament ser