United States or Jamaica ? Vote for the TOP Country of the Week !


Aquesta petita escena camperola alegr

El meu oncle sempre diu que, en sabent entendre les partides del Major, no calen pas més lliçons de lectura, i que d'escriure ja n'hi ha prou quan se sap posar la firma d'un rebut. Sempre em recordaré de la graciosa escena que va passar a casa un dia que ell va venir, quan va casar-se ma germana.

Còm sembla màgica tota cosa en front de son esguard meravellat! Cada nova escena l'encisa més que la darrera.

Aquesta escena se repeteix moltes vegades. Dia de parada La gent. -Ara ve el general! ¡Ara ve el general! Ella. - que t'estimo... i tu? La mare. -Noia: ¿no és veritat que el general s'asembla al oncle Ponet? ... , senyora. La mare. -M'ha agradat molt, aquesta parada. Ells dos a un temps. -A mi també. Són en una tertúlia quíria. L'amo de la casa llegeix el diari i fa cigarrillos de paper.

Ell, arronçant-se i agafant-se fort a ella, se la mirava fixament, com dient-li: ¡Que content estic, de veure com has arribat per a treure'm d'aquesta vergonyosa escena! Ella afegí: ¿Com es prenen el dret d'admetre ací, als Stores, aquestes grans bèsties salvatges i reunir-les amb gossets de gent com cal? ¡No puc aguantar les ganes d'anar a fer la meva reclamació!

Digueu el que volgueu: una bona barcelonina, quan és molt barcelonina, que vol dir molt enraonada, troba més voluptuós l'armari que no pas l'alcova. Escena: Un vagó francès, de segona, a la frontera. És de nit. La claroreta del vagó es perd, temorenca, en una immensitat de la fosca.

Avui n'ha sigut dia, de sorpendre rastres de la misteriosa galladura. Eren dos els actors de la breu escena. L'un parlava, l'altre escoltava. Aquest era el més gran: tot un homenet de sis a set anys, ben endrecat, ben apedaçadet el davantal vell de teixit blavós, penjada al coll la motxilla plena de llibres... Caminava tot seriós, tot dretet... L'altre no passaria de cinc anys.

Després de recórrer amb la vista les parets cobertes de volums em va clavar la mirada amb la mateixa severitat que si m'hagués sorprès en una escena de disbauxa. ¿I què en fas de tots aquests llibres? em va preguntar, seriós i solemne com un jutge. ¿Voleu creure que no vaig saber què dir?

Res de més original que aquella escena. La volta cantava. Sperver, així com he dit, alçava l'anap; entonava la tonada del burgrave Hatte-el-Negre: Jo en sóc el rei d'aquestes muntanyes! Mentrestant la rosada vermella de l'Affenthal tremolejava en cada pel de son bigoti. En veure'm, es va interrompre, i féu, tot estenent la : -Fritz, la teva presència ens mancava.

Des de l'església s'oien les veus destrempades del Cerdà, amb gran escàndol de les dones i gatzara i rialles dels homes apilotats a la porta. Després ha sortit tot cridant, amb rialla grossera: -Anem, nois: ja el beneirem nosaltres, l'arbre; el beneirem amb vi! Aquesta escena, d'irrespectuosa procacitat, ens ha deixat a totes el cor oprimit.