United States or Yemen ? Vote for the TOP Country of the Week !


La senyora X., que, com he dit, era dona molt raonable, respongué: -El millor que pots fer és que et deixin una clau de la casa. Jo jauré amb Dolly, i així no em faràs nosa a qualsevol hora que retornis. -Em sembla molt l'acudit, car hauria sentit amb tot el cor de fer-te nosa. Entraré a poc a poc, i em ficaré al llit sense moure soroll.

Vaig dir parenostres, vaig recitar versos... Res no m'era plaent: ni l'oració em sortia del cor, ni la poesia m'hi arribava. De cop i volta va omplir-se d'un ronc esvalot tot el camp, abans silenciós, de la meva audició. Era que el pare acabava de despertar- se amb una ratxa de tos. Com tossia! I després se va moure amb una fressa tal, que vaig creure que s'aixecava per venir a sotjar-me.

Hi ha una cridòria: tots els grecs corren a les armes; però sembla perillós de perseguir l'enemic i moure de nit el campament, perquè el país era tot boscat; així passen la nit sobre les armes, custodiats per guàrdies suficients. PARTENÇA DE CALPE: VICT

Passa tot el dia a casa sa sogra: no se sap moure d'allí, no es cuida de res... Pobre xicot! Se coneix que l'estimava.

-El comte! -. -És impossible... amb prou feines es pot moure! -No dic pas que no, però l'he vist així com us veig: tenia un atxa a la ; la nit era ombrívola i l'aire tan tranquil que la flama de l'atxa romania tota dreta. Vaig mirar María Anna amb un aire tot astorat.

Jo vaig pensar, solament, deixar la bicicleta fora de la vista, i més tard, sense moure soroll ni mostrar-me massa, fer una petita correguda. Vaig trobar un cobert de fusta que em sembl

Fora les estones que la necessitava perquè li aguantés la pota d'una bèstia o li abrandés la fornal a cops de manxa, no la deixava moure de la banda del darrera del casalot on vivien. De comprar la minestra de cada dia se'n cuidava ell mateix; si al cap de la setmana havien de proveir d'arròs o fideus, aprofitaven el moment de sortir de la missa matinal.

Al cap d'una estona, per l'altra vora de riu, apareixen els meus companys, i es queden mirant-se també aquell jove. No el veien sinó d'esquena, i pel vestit i la gorra van figurar-se que era jo, llur benvolgut company, que estava exhibint el meu talent. No vulgueu saber el xivarri que van moure, ni la broma despietada que van fer.

El vent entrava per la porta i feia moure les teranyines que penjaven de les bigues, i alçava una pols blanca que jeia damunt les lloses fredes. -Que fas aquí, bacaines? -Ola, Ton! Mira, esperant en Magí, que no què li passa; va atrafegat... pas que li passa, no est

Diu: -Hi aniré al vespre i de seguida estic. Ja hi ha anat al vespre, però res de lo dicho : s'ha trobat amb la reunió de convidats que no l'han deixat moure, que l'han fet seure, que li han donat xacolata i secalls i orxata... I ell... pobre xicot!... qui sap si aquest vespre tenia que ajuntarse amb la conquista...