United States or Bermuda ? Vote for the TOP Country of the Week !


Coneixíem el yacht , i li vam dir que hi haviem estat. Fa olor de salobre i herbes marines, amb exclusió de cap altra olor. No hi ha vent marí que pugui amb ell. Pel que es refereix a l'olor, hom creuria trobar-se d'estada a Limehouse Hole. No hi ha lloc per a guarir-se de la pluja. La cabina és de deu peus per quatre, i la seva meitat l'ocupa una estufa que es desf

Ens digué que L'orgull del Tàmesis servia tal com estava; que ningú, en quaranta anys, n'havia tingut la més petita queixa i que no veia per quin motiu havíem d'ésser nosaltres els primers. No vam dir res més. Després resàrem les nostres oracions, i embarcàrem.

-Qui sap, si el temps refrescava... Pudé si parés aquest vent... -Tal vegada al girar la lluna... En els cafès era un poc més variat el diàleg. Per exemple: -Ni en el fort de l'agost havíem tingut un dia tan calorós. Aaaah! Noi! Una copeta de conyac. -Aaaah! -Jo no què. Per fi tothom anava a poc a poc per la sombra, les cames com qui les llença, els braços pengim penjam...

-Però, fill meu, ¿que t'has tornat boig per marxar amb semblant temps? ¿No havíem quedat en què m'esperaries si seguia la torbonada? -L'he esperat fins que m'han fet a fora. -Sants del cel! exclam

Durant una hora caminàrem per sortir un lloc espaiós, des del qual veiérem el poble per on haviem passat aquell matí. Tenia una esglèsia estranya, amb una escala per la banda de fora, cosa que mai havia vist. Jo restí lassat i entristit. Haviem estat caminant de ferm durant tres hores i mitja, i havíem fet cosa de tres milles, pel que semblava. Però Harris estava entusiasmat.

Si de lluny reparàvem munió de gent aturada en un carrer, ja se sabia: tots haviem de dir: -Que n'hi ha, de badocs, a Barcelona!... Ai pàtria, pàtria! Qui t'ha vist i et veu! Ara és ben al revés! Sembla impossible que en tan poc temps hajam passat d'aquella vanitosa indiferència, d'aquella supèrbia presumptuosa, a la curiositat infantil més extremada.

Un dels poetes va dir: Abans que el dia parpellagés, ja ens havíem llevat frisosos, plens d'una ànsia viva que ens privava de dormir. Diumenge de Rams! Diumenge de Rams!

Aquest banc de tarquim fou la nostra salvació: el vaixell va fer un solc com si fos una rella, i s'aturà. Nosaltres comprovàrem, amb estranyesa, que podíem encara bellugar-nos com volíem, que no havíem estat sacsejats i projectats mateix que pèsols dins una bufeta inflada. Aprofitàrem l'ocasió per arrossegar-nos fins a la drissa que sosté la vela i tallar-la.

Haviem anat en bicicleta cosa de dues milles, quan veiérem davant nostre, en el lloc on convergien cinc camins, un home amb davantal de cuiro, regant-los.

Peonant i saltironant, rondaven per entre mig de les gàbies dels nostres reclams, hi pujaven al cim, atalaiant-nos des d'allí com des d'un terradet, hi feien planxes gimnàstiques, arrapats als filferros, per esbrotar les ravenisses, que hi havíem enteixinat, s'entretenien a cercar per terra els grans de panís i escaiola, que saltaven de les menjadores, i... tan tranquils!