United States or Denmark ? Vote for the TOP Country of the Week !


El carro anava fent sa via i jo el seguia en esperit, gemegant, tornat tot jo una súplica muda, dolorosa, ardentíssima... Seria reparada? Seria compresa? Es que no havíem sigut dos a fruir del goig d'amor? , encara m'esperaven altres delícies. Un cop una mica lluny la gentil algorfenca s'atreví a descobrir-se de nou, i de nou vingueren a mi ses mirades esplendoroses, sol del cor.

Foux els seguia a frec a frec de les parets. L'hongarès tenia por d'ésser detingut; però Fritz li digué: -No tinguis por de res: no gosar

I va semblar que s'ho hagués gastat tot el borriquet, amb aquella galopada de trenta passes. Va quedar tant abatut!... El seguia de tant mala gana al moliner, camí del poble, que l'un estirant endavant i l'altre endarrera, el ronsal tivava més que una corda de guitarra.

George em seguia, i rest

La casa que tenien llogada els seus sogres per a passar l'estiu s'esqueia a deu minuts de la vila, en el camí de Sant Marçal. Aquest camí seguia En Llucià, amb la intenció d'endinsar-se un poc en a boscúria. Però, en ésser en front de la casa, irreflexivament, adreç

-! va fer amb veu forta. A qui sap la distància, em seguia, decantada la testa, amb aire atuït. Alguns instants més tard era a la meva cambra, i em ficava al llit amb un sentiment d'esperança i d'ardidesa que no havia experimentat de molt de temps a aquella part.

En aquell moment va pujar un cant al defora, i gairebé immediatament els vidres foren obscurits per l'ombra d'un gran carruatge, i després d'un altre que el seguia. Tothom va posar-se a les finestres. Eren pagesos que partien cap a Amèrica. Llurs carruatges estaven carregats de vells armaris, de fustatges de llit, de matalassos, de cadires, de calaixeres.

I, amb un moment, tot era disposat per a rebre'l. Jo agafava el governall, Harris i George seien al meu costat i la barca seguia lliscant pel bell mig del corrent. El xiulet començava a fer-se sentir, i nosaltres romaniem impassibles. A un centenar de metres prop de nosaltres el xiulet del vapor rabiava, i els passatgers es tombaven per adjectivar-nos, però mai no en fèiem cas.

En Pascal, que, com hipnotitzat, seguia per tot arreu a en Montbrió, sense treure-li la vista de sobre, aprofit

En Lluïset, encaparrat -quan en Lluïset n'estava, feia una mirada desesperadament inexpressiva- seia a la cadira de braços del despatx, entreveient la Rambla sota una boira fina d'octubre entre la qual esllanegaven llur claror els arcs voltaics. La Rambla havia estat la riera barcelonina, amb aiguatges bruts, amb farda: ara seguia essent la riera de la gent de Barcelona. De tota la gent tèrbola, dubtosa, les escorrialles del tedi i del vici, ex-cuineres de Carcassona posades a folles fembres, còmics bolejadors i encara dels que «van per les roques», hòrrids petits bohemis que escriuen coses demoledores en castell