United States or Costa Rica ? Vote for the TOP Country of the Week !
No hi ha cosa més natural que aquestes repetides caigudes. El soldat jove, briós i apassionat en extrem, pinta a la nyinyera, amb tota la fogositat de la joventut i de l'ofici, l'amor que l'arravata. La mossa se l'escolta amb la boca badada i no es recorda del que fa, ni veu lo que la rodeja. Arriba ell a allò de què quan prengui la llicència se n'aniran casats a la seva terra, a on ser
-Veu? Jo vaig tenir... Ara digui: ¿no fa consciència? A la noia n'hi hem fet tres, un de bo i dos així, per tot dur. Ell sempre: «-Dona, no gasti! Dona, no gasti; quan serem casats ja n'hi faré jo, de vestits!» Jo: «-Tòful, deixa'm fer.» Es diu Tòful. Però, ara que hi caic, si vostè l'ha de conèixer! ¿No es recorda d'un pesador de mar que per anys estava a davant del forn dels Coloms?
Un dia vaig sentir una joveneta que assenyalant-lo deia: «Aquell vell, que sembla un trencapinyons, el veig venir cada tarda sens falta del passeig de Gràcia. ¡Que en deu ser de cap verd!» Bé, què voleu que siga? Havien viscut trenta anys casats amb tota pau i harmonia; se coneixien des de nois; ella era dòcil, afable, neta i aconduïda, i per fi, ell va enviudar a xeixanta dos anys...
Me vols agafar per sa part de riure, per a entreteniment de badocs; però tira pes cap que vulgus, que estic senyat contra espants. Fes es teu gust. -No vaig per lo que dieu. Sou un vell bonic: creieu-me. Ja ho veureu. No us moureu pas: oi? -No tingus por. Sa canya i jo estem casats fins a mig dia. Tira. I vaig tirar. En un instant vaig tenir preparats els meus estres.