Corria com per trencar el camí de les barques, acostant-se, creixent, agegantant-se... Semblava que el sostre de núvols s'enlairava per deixar-li pas. El mar se botia sota la trompa, entorn de la qual els ruixins formaven una corona vaporosa. L'ombra del meteor se projectava sobre nosaltres, i l'aire s'enfosquia, s'enfosquia...

Tots tres ens precipitàrem furiosos sobre els fumalls i els calcigàrem amb ràbia, esclafant-los sota els nostres peus; i, no contents encara d'això, cobrírem amb una verda capa de tomanyins la carbonitja i les cendres. Després ens acuitarem a completar l'empallament de l'arbret.

Sols veu el que té darrera de ses nines; un abisme de foscor on se cargolen els pecats congriats que abranden penediments turmentadors. I la llengua se li endureix entre les dents closes de ràbia i son cor es cargola sense esclatar en una compunció deslliuradora de tantes tortures. Pobra damnada!

Ell, amb son caràcter enemic de nebulositaits i dubtes, lluitant contra les pròpies inexperiències i curtedats en una matèria que, ben cert, li era nova, com es diu vulgarment, volia i dolia. Ella, feble i temorosa, resant salves a la Verge, sa patrona, desitjava, esperava i temia.

BASSANIO Heu sentit dir mai lo contrari? SHYLOCK Oh! no, no, no, no. Si jo dic que es bò es que vull dir que es solvent. Però'ls séus interessos estan en perill: té una nau camí de Trípoli y una altra cap a les Indies. Ademés, acabo d'enterarme en el Rialto, que una tercera de les seves embarcacions se dirigeix a Mèxic, una quarta a l'Anglaterra; y d'altres ne té encara en llunyanes especulacions aventurades. Ara bé; les naus no són més que fustes, al cap y a la fi; els mariners homes com els altres. Heu de saber que hi ha rates de sec

-Vaja, calavera- digué el vell rabí, -aixeca't, torna't a posar les sabates i deixa'm fer. Anirem plegats allí baix, a demanar Súzel. Però ¿pots tenir-te sobre les teves cames? -Ah! per anar a demanar Súzel- exclam

Es deia dintre seu: -Que n'és de ximpleta la gent que es casa! quant més viatgeu, més reconeixeu que les tres quartes parts dels homes han perdut el cap i que, a cada vila, només hi ha que cinc o sis concos que hagin conservat el seny natural. Sí, és positiu... el seny no está a l'abast de tothom; un hom ha de felicitar-se en gran per ésser del petit nombre dels escollits.

Aquestes coses me semblen d'ahir: tan fresc ne conservo el record; i, no obstant, ¡quants anys hi han passat per damunt! La humil ermita del Vilar és la mateixa d'aleshores; els caminals que hi condueixen són tan poètics i solius com en aquell temps: els mateixos pins els donen ombra, flaire i remor, les centenàries oliveres no s'hi han envellit cap mica més, i els moixons hi canten les mateixes passades; però, els homes que hi transitaven, a on són? Dels que férem el romiatge, grat sia a Déu, no resten sinó en Cadernera, que ja és vell, i jo, que en l'arbre de la vida sóc una fulla seca assorollada pel vent de l'eternitat, que no trigar

Però aleshores va sortir un vellet del rotllo i amb cara de pietat va dir: -Minyons... potser no diríau el què dieu, si sabéssiu la història d'aquest home. Potser fins li tindríau compassió i tot, si coneguéssiu les desgràcies que li han passades.

Si en semblants ocasions algun altre presidari s'hi gosava acostar per fer-ne mofa, es sentia de sobte envaït per una onada que l'encegava i li feia perdre el món de vista. Era com si una força desconeguda li regirés les entranyes, atiant-lo a venjar-se de l'imprudent que torbava la seva pau.