United States or Brazil ? Vote for the TOP Country of the Week !


El llit estava fet, els rajols escombrats, les cadires en ordre; sota el rentamans hi havia un canti ple d'aigua, en el portabugia un tros de ciri beneït, a l'espona una panna de suro; i àdhuc el meu gos, el brau Alí , hi tenia una saca per a jeure. No vaig trobar paraules per a remerciar tanta cura i diligència. -Santa nit! -Santa nit!

-Mira el ciri com crema... Agenolla't Senya't!... Prega! Prega força! ¿Que no estàs content? Quin posat fas? li deia l'Elena sacsejant-lo com si volgués deixondir-lo d'un somni, i el soldat estava embadalit i no li responia. -Jani meu, què penses? mira el Sant Crist! Mira com t'ha salvat! Dóna-li les gràcies! ¡Agenolla't! tremola! plora! prega! ¿que no estàs content? -Massa!

I el ciri seguí cremant. La seva flama vetllava els morts, l'església aterrada, els arbres trinxats; fixa, signava el camí del cel, com si volgués assenyalar-lo a les ànimes dels morts de la batalla; radiant en les tenebres, il·luminant la faç del Sant Crist, la flama del ciri, va atraure tot un esbart de voliaines plenes de gaiesa que volaven en l'aire com si dansessin seguint la cadència de la cançó que entonava sadollat d'agraïment En Jani i que se sentia, allunyant-se talment, com una tristesa que es torna melangia!

Després, tan sols era menester calar foc a dalt de la flamera, per a que, com un ciri de canalobre, resplendís. ¡Quina sorpresa tindr

Tota la taifa emmudí i es remogué davant d'aquell misteri, esmaperduda, estemordida. Aquell ciri encès, aquell Sant Crist enlairat entre runes fumejants, aquelles gotes que lentament devallaven com si fossin vives, els an

A propòsit he deixat per l'últim el Ciri Pasqual, que no per què l'han de trobar tan content o alegre; jo, per més que el contemplo, no hi trobo cap signe de satisfacció.

Se les sentia salmejar a dintre l'església amb les llurs veuetes blanques i nasals i, al punt que els trucaren a la porta, l'obriren de bat a bat i, rompent la clausura, anaren eixint a fora, arrenglerades de dues en dues, els ulls baixos, un ciri encès a la , cantant de baix en baix: miserere, miserere nobis . Degueren agregar-se a la nostra llarga processó.

Talment semblava un ofici funerari ofert per la solitud. El ciri exhalava una oració de claror plena, de misticisme, la llàntia espargia l'encens, la cera plorava pels morts i tots els estels del firmament feien la pregària pel temple obert al cel on el Sant Crist, heroi, romania reblert de gotes d'aigua beneïda que davallaven lentament aturant-se per les ferides i tenyint-se de vermell.

De bon grat, car la petita flama del ciri resultava més sinistra que les tenebres, vaig apagar-la, acotxant-me, altra vegada, cap i tot. I no diríeu mai el bon consol que pot trobar un home, desvetllat durant una nit atzarosa, en oir caure una gota acompassadament, hores i hores, damunt la teulada que el sopluja.

No se sent res, la fosca de la nit és tota arribada i el ciri segueix cremant amb més resplendor. A poc a poc una ombra s'acosta agemolida i misteriosa i arriba a les runes i tremolosa crida: -Elena!... Elena!... Sóc En Jani!... ¡Elena!... Deu ésser morta!... Se sent un sospir de pena i un trepig lleu. L'ombra avança entre les imatges trossejades, arriba al Sant Crist.