United States or Somalia ? Vote for the TOP Country of the Week !


-Anem!... Tres quarts d'una... ¿Ja ho saps ara?... A veure si em deixaràs estar en pau. -Tres quarts d'una ja!... Ves, tot justament avui que ens ha tocat la llàntia de l'escaleta... ¡No se'n deu haver fet malbé poc ni gaire d'oli!... -Noia, d'aquí en sortirem que ja ser

No li havia passat mai, allò de trobar-se tan desvetllat. Llavors encengué la llàntia, prengué els escacs i prov

Els servents de la vídua el tenien net i polit, pentinat i raspallat; i de nit el colgaven entre llençols antipàtics, sense una petita màcula o llàntia que hi pogués estrènyer contra el cor i reconèixer per amiga.

A les cinc seríem a Pangbourne; a dos quarts de sis ja hauríem sopat. Llavors seríem lliures per anar a passejar-nos pel poblat, sota les ruixades de la pluja, fins a l'hora d'anar a jeure, o estar-nos al saló d'un restaurant delitant-nos amb la lectura de l'almanac a la llum pàl·lida d'una llàntia. Harris: -L'Alhambra ser

L'altre dia portava una llàntia a les faldilles que s'hi podia sucar pa. -Ai la gran trapacera! -Que ho digui la minyona del tercer pis, que me'n va fer adonar. -Uix! Ves qui es fica amb mi! Valdria més que no tirés tantes porqueries al pou. La del tercer pis ¿Qui és que tira porqueries al pou? Ja deu haver xerricat una mica massa.

La llàntia projecta fantàstiques ombres contra les parets ornamentades de fusta entretallada; a través dels freds passadissos de pedra arriba el ressò de passes llunyanes... Us sembla que algú s'apropa... Després el ressò de les passes s'és afeblit, i un silenci de mort s'estableix: sols sentiu el batre del cor vostre. Nosaltres som criatures de sol; homes i dones amem la llum, la vida.

La Rosa, era com ella també, espigada, i neulida, amb una ànima petita com un llumet de llàntia morent i que de tant en tant fa una claror intensa i torna a ajupir-se. La Clàudia i la Rosa sempre anaven plegades, com dos espectres, com dues imatges, llargarudes, punyides per la dissort.

En la llar pròxima cremava una mica de llenya que adés i ara espetegava, fent una munió d'espurnes que s'escampaven pels aires i morien pel camí del cel. Una llàntia encesa davant una estampa de Sant Ramon, pregava en aquella quietud, fixa i fervorosa. -Magí... ei!... on sou? ningú responia.

Fra Genís de tant mirar en la fosca tenia els ulls més grans. De tant restar submís en el recolliment del temple, parlava sempre baix, de tant témer fer remor, caminava sempre de puntetes. Era una ànima que vivia dins l'església, com una imatge baixada d'un altar, com una flama humana que tingués per llàntia capçadora el temple del convent.