91 - 100 des de 100
Venia a ésser una suggestió, ja que ell, de visu, no la coneixia a penes la naturalesa sense adobs humans, la naturalesa salvatge, ruskiniana; però, pel mateix que a penes la coneixia, encara l'adorava més. Que no hi ha per a estimar les coses, com cobrir-les amb el misteri de lo inconegut.
I no és pas que creguis just d'acomiadar-nos amb presents i beneficis pels beneficis que de nosaltres has rebut; sinó que quan partim no permets, en quant depèn de tu, ni que ens acantonem. Parlant així, ni t'enrojoles davant dels déus, ni davant d'aquest home que ara et veu ric, tu que abans de ser amic nostre vivies del lladruny, com tu mateix has confessat.
El Mutis és l'home més caute, més retingut de tota la contrada: té un nas que sembla fet per garfir, un ulls que només deuen gosar il·luminar-se quan no hi ha ningú davant, uns llavis minsos, però enèrgics, que més aviat tenen tirada a una eina prensil que no pas a un instrument de confidència.
Generalment el públic és indolent i temorenc, i prefereix suportar aquestes imposicions ans que acabar-ho d'una vegada mostrant una mica d'energia. Cal avergonyir resoltament els propietaris dignes de vituperi. Llur egoisme augmenta d'any en any, i, si per ells anés, es prohibiria en absolut l'accés al Tàmesis.
I sobretot, quant bé de Déu! Quina collita de bons pomets! Allò sí que era un sarau que valia deu pedres! Ai Déu meu! Totes eren hermoses!
De l'estesa dels camps se n'alçava la verdor de les hortes, plenes de pardals tritllejant en l'aire de la tarda; de l'una a l'altra, l'aigua -la primera que trobaven! s'estenia remorejant suaument pels reguerots; les masies sovintejaven, voltades de feixucs pallers que semblava que dormissin un son profund, i arreu colles d'homes treballant pels camps, donaven als vailets, acostumats als erms i a les soledats de Torre-guillera, l'impressió d'una gran gentada, vivint tranquila i feliç en mig d'una gran riquesa.
»De primer comparegueren dos rics pagesos en carruatge. -Hi ha alguns arbres d'allò més galants- digué l'un. -Hi ha deu càrregues de fusta a cada arbre- respongué l'altre. -Aquest hivern ser
En suma, era evident que Cirus apressava la marxa sense perdre temps, i sense aturar-se sinó per amor de l'aprovisionament o d'alguna altra cosa necessària, pensant, que com més llest aniria, més poc preparat estaria el Rei per combatre, i com més a pleret, més tropes reuniria el Rei.
-Sabeu què té, Bel, el vostre nét? cucs... poseu-li un pegat al malic. -Això és la ferramenta, dona! Cada comare li deia la seva i l'àvia entre provatures anava passant, passant, i l'infant s'anava neulint. L'Andreu se'l mirava amb fredor. ¡Aquest vailet de tant estar amb vós fins té la cara de vell! ¡li haveu encomanat les ravineres!