United States or Czechia ? Vote for the TOP Country of the Week !


-La senyora X.! va exclamar la senyora J. -Com vostè per ací? -El meu marit! fou tot el que la pobra pogué dir de moment. -No és aquí? -Senyora X.! féu la senyora J. amb un pas enrera. -Com gosa vostè...? -Oh! dispensi. No confonguem. S'ha comés una equivocació horrible. Deuen haver portat ací el meu pobre Percy en lloc de portar-lo a casa... N'estic ben certa. Per favor, vagi-ho a veure!

Nit d'hivern; els estels que han sortit, tremolen tota la nit. Deuen tremolar d'emoció, de recança pensant en els perfums perduts de les flors mortes i oblidades pels ulls mig aclucats pel fred. Les tremolors dalt del cel no són de fred. Tan a prop de Déu, els estels no en poden tenir de fred.

Els gasetillers li deuen molt agraïment, perquè sempre que el troben li pesquen alguna notícia; de manera que es pot atribuir amb raó el títol de col·laborador honorari i eficaç de tots el periòdics de Barcelona. «Home, vostès no diuen mai res de la carretera de Sant Andreu, que és un fàstic.

Parlant amb perdó, els porcs tenen més sort que les persones: per això no deuen estranyar que els tingui tan presents; no me'ls puc treure del cap d'enç

El Mutis és l'home més caute, més retingut de tota la contrada: un nas que sembla fet per garfir, un ulls que només deuen gosar il·luminar-se quan no hi ha ningú davant, uns llavis minsos, però enèrgics, que més aviat tenen tirada a una eina prensil que no pas a un instrument de confidència.

-, ja ho he sentit contar- digué Joe. -Em plauria saber com és que el pa reïx en aquesta cosa. -Oh! No és el pa, especialment- digué Tom: -em penso que és, sobretot, allò que diuen abans de deixar-lo anar. -Però si no diuen res- féu Huck. -Els he vist com ho feien, i poc diuen res. -És curiós- digué Tom. Però potser ho diuen per dins. És clar que ho deuen fer. Qualsevol ho pot capir.

-Pasta de caramel, va dir-los el pastisser, -que és una cosa, com deuen saber Vostres Reverències, que els àngels hi canten.

La criada anava a contestar, però sent la campaneta de la porta i surt a veure qui hi ha. Com la porta no era més que ajustada, ja troba en el recibidor al senyor Nofre i a la seva senyora, amics de la família des del còlera de l'any 35. -Ja deuen saber... -- replica la senyora; -hem trobat aqueixa tarda al senyor Agustí, i ens ho ha dit. -Si el volen veure...

Al mateix temps, en una altra casa diuen: -Això deu estar molt malament; perquè abans sentíem tot sovint el combregar i justament ara no el sentim mai: es coneix que els deuen haver donat ordre de no tocar la campaneta per no acabar-nos d'espantar més. Escoltin-se vostès mateixos a la gent: escoltin-se-la. ¿I doncs, senyora Quima, quan n'eixirem d'aquest preu fet? -Ai, què jo, pobra de mi!

-Deuen ésser esplèndids, aquests vestits- pens