delicadíssima

El blau del cel era moll, tendre, intensíssim... El sol, ja força baix, cairejava de grogues lluentors les cases del Mercadal. Les teulades resplendien com a vidrim. Vagarosos reflexos irisats aclarien ça i lla les ombres amb llur delicadíssima lluminària.

Joaquín Ruyra - La Parada

«He vist una nena petita que plorava», digué la Lluna. «Plorava per la dolentia d'aquest món. La nina més bonica del món li havia estat dada. Oh! Era delicadíssima i trencadissa, certament poc feta per afrontar l'adversitat. Però els germans de la nena petita, grans minyonassos, se n'havien emportat la nina i l'havien posada per dins un arbre d'allò més alt, i després havien fugit a més córrer. La pobra nena petita no podia fer-la davallar ni heure-la de cap de les maneres, i seia en terra i plorava. La nina, sens dubte, plorava també: estenia les seves mans entre les branques, i tenia el posat de ben desventurada. Sí, aquesta devia ésser l'adversitat d'aquest món, de la qual parlava tant la mamà. Oh! pobra nina! Anava davallant el vespre, anava fent-se fosc, i aviat seria de nit. Hauria d'estar-se a la serena, tota sola dalt de l'arbre, tota la nit? No: la nena petita no podia comportar-ne el pensament. «M'estaré amb tu», deia, baldament no fos gens ni mica coratjosa i ja li passés pel magí que estava veient els petits follets, amb llurs gorretes punxegudes, que sotjaven entre les mates, i que llargues ombres fantasmals dansaven d'ací d'all

H. C. (Hans Christian) Andersen - Contes D'Andersen