I ens vam posar a conversar lleugerament, en veu no pas gaire alta, i en veu prou alta, tanmateix, perquè semblés que no escoltàvem. En Puigrafegut, amb la testa decantada, amb els braços atuïts, deia a Kate : -He de reconèixer que el crec ha estat de la meva lligacama. Heu's aquí la frescoreta.

-Oidà, sí: piquen amb ses destrals! treballen... -No veus res, tu? -Res: fosca i pluja. -Què deuen fer? No pots pensar-ho? -Tal volta una armadia. ¡Mentre tingun temps de muntar-la rai! Jo vaig conèixer un homo que s'hi va salvar en es mar gran, amb una armadia... En Saura ès un bon patró: totes se les pensa. -Sí, home, sí. Vàrem callar. Escoltàvem el destraleig.