United States or Guam ? Vote for the TOP Country of the Week !
Una feble claror de matinada s'escampava per la banda de sol-ixent, bregant per destriar les tenebres; el fred s'havia fet molt més viu; el vent semblava portar agulles de glaç, i de les cases del poble n'eixien eixordadors crits dels galls que cridaven el sol, quan en Biel, donant per llesta la tasca, va asseure's al bell cim de la clapissa per reposar i contemplar amb goig immens la seva obra acabada.
Clarejava; a l'obrir la porta del carrer un baf humitós i tebi el va sobtar. El cel d'un to moradenc, llençava una claror trista; i en aquell ambient de calma semblava que tot s'hi esvaís, que totes les remors s'hi fonguessin, apagades... Va ajustar la porta i va rompre a caminar, estossegant... Les cases del poble, mal afilerades, s'esllanguien avall, amb un aire de cansament... de malhumor, com ensomiades... Va travessar la plaça de l'església i va trencar pel carrer de França... al cap-de-vall s'hi veia el pla, tot boirós, i all
Sovint, un curt discurs com aquest, endreçat a recòndites fondàries d'indescriptible emoció, han commogut Ethelbertha; però aquesta nit semblava estranyament incompassiva. Pel que fa al cel i sos possibles efectes sobre meu, em digué que no em capfiqués amb aquestes coses, fent-me veure que sempre és bogeria caminar a l'encontre d'un mal que potser per si mateix mai no vindria.
La testa, badada per la picassa d'en Jan, es mostrava tota sagnosa; els punys, closos fortament, semblava que es volguessin escorxar els palmells de les mans; la cara, contreta horriblement, transparentava la dolor i la ràbia que s'havien barrejat, dintre aquell cos tendre, a l'hora de la mort.
Però, encara que mentre en Biel havia estat a presidi s'havia condemnat per gust a no moure's de casa, ara que aquell esclavatge li era imposat, semblava que li esdevingués feixuc: tan feixuc, que molts dies els passava capficada per la dèria d'escapar-se de casa, de fugir camps i boscos enllà, lluny, ben lluny, fins a les terres desconegudes de què, quan era criatura, li parlava sa mare en les rondalles.
Semblava que tota la naturalesa, convertida a llur servei en gabinet d'agençament, els hagués brindat els extractes de les seves pintures més belles; la quinta essència dels blaus més vius del cel i de la mar, dels verds més tendres de les herbes, dels blancs més purs de la neu, dels grocs més exquisits dels pòllens lilials, dels carmins més lluminosos del crepuscle, de les entonacions més suaus i harmonioses de la virolaina de l'iris... Per a admirar-los en llur màxima pompa era precís veure'ls aleshores, totjust d'eixarpats, impregnats encara d'aspre ferum bosquetana i alenosos d'amplituds d'aire-cel; aleshores que al pit dels paserells conservava encara llustres de mullena aquella taca sagnosa, que fa pensar en un crim ignorat; aleshores que el tupè dels pinsans s'alçava encara sobre llur front amb la superbia del plomall d'un guerrer salvatge; aleshores que encara no s'era esflorada ni poc ni molt la ruixa elegant de pèl moixí, que s'estufa, arran del plec de les ales, sobre el pit adamat de les caderneres; aleshores que els moixarrets i els lluers i els verdums resplendien encara amb l'espurneig de la soleiada dardosa, que acabaven d'atravessar a raig de vol; aleshores que tots ells, quasi improfanats, ostentaven totes les setineses i vellutors naturals a llur plomatge, i semblava que a voltes retraguessin encara vagaroses fulgències dels clars de lluna tombats al ras i que guardessin ombres besllumades de les màgiques verdors de la selva.
Tota ella semblava una cosa senzilla i prodigiosa que acabava de brollar o de descloure's. Vam arribar a témer que En Puigrafegut no vindria, i això que li havíem amagat que hi hauria una inconeguda que desitjava conèixer-lo, parlar-li. Però, tanmateix, comparegué.
Petites clavilles feses pessigollejaven l'orgue olfactiu de la vella i el d'un altre jugador, mentre que el terç feia l'ullet amb posat maligne, i semblava joiós de veure'ls ajupits sota aquella mena de forques caudines. -Quantes cartes? demanava. -Dues- responia la vella. -I tú, Cristià? -Dues...
Va entrar un viatger. Semblava un home ple d'inquietud. Portava a la m
Mossèn Ponç la festa primera va fer un sermó emocionant. Tothom plorava compungit i tothom se sentia culpable d'aquelles morts i per això quan el rector va dir tremolós que tots havien de demanar perdó i pregar per les ànimes d'aquelles desventurades, tot el poble va flectar els genolls, penedit, i totes les testes van abaixar-se amb compunció. La gent del temple semblava un camp de blat, ajagut per un rem de pedregada. Sols la jove de la Clàudia va romandre dreta sota el chor com esperitada. Ella fou la qui llanç
Paraula Del Dia
Altres Mirant