United States or Greenland ? Vote for the TOP Country of the Week !


El coltell de caçar de Joe l'Indi era al seu devora, amb la fulla mig partida. La gran post que hi havia al peu de la porta havia estat estellada i feta miques amb tediosa tasca. Inútil treball, tanmateix, perquè la roca viva formava una llinda al defora, i sobre aquest material obstinat el ganivet no havia aconseguit res: l'únic mal se l'havia fet el ganivet mateix. Però, baldament no hi hagués hagut cap destorb de pedra, la tasca hauria estat així mateix inútil, perquè, si la post hagués estat foragitada del tot, Joe l'Indi no hauria pogut encabir el seu cos sota la porta, i ell ho sabia. Així, doncs, només havia estellat aquell indret per fer una cosa o altra, per passar el temps ronsejador, per esmerçar en quelcom les seves torturades facultats. Ordinàriament hom podia trobar una dotzena de caps de candela plantats a les escletxes del vestíbul, on els excursionistes els havien deixat; però ara no se'n veia cap: el presoner els havia anat cercant i se'ls havia menjats. S'havia enginyat, també, per atrapar unes quantes rates pennades, i se les havia menjades així mateix, no deixant-ne sinó els unglots. El pobre malanat havia mort de fam. En un indret d'a la vora, una estalagmita havia anat alçant-se de terra, segle darrera segle, bastida per la gota d'aigua de l'estalactita que tenia al damunt. El captiu havia trencat l'estalagmita, i havia posat damunt el socot una pedra, on tenia obrada una mica de concavitat, per recollir la preciosa gota que queia una vegada cada vint minuts amb la paorosa regularitat d'un so de rellotge: una cullaradeta petita cada vint-i- quatre hores. El degotís ja hi era quan les Piràmides foren noves, quan Troia caigué, quan foren posats els fonaments de Roma, quan Jesús fou crucificat, quan Guillem el Conqueridor cre

La llumenera, penjada del sostre, aclaria feblement el cos de l'infant, que jeia sense vida al cim del llit de peu de gall on en Biel i la Malena havien dormit el son de nuvis.

Aquella nit sentí tota la fredor del seu viure. La cambra on dormia accidentalment, el llit que aguantava el seu cos, el mirall on la Lluïseta esguard

«Potser ens hauríem perdut -escrivia- per no tenir prou en compte les dualitats humanes d'ànima i cos i d'individu i col·lectivitat, preocupant-nos sols de voler perfeccionar el ser espiritual, descuidant el ser corporal i el ser social, que viu de l'essència de la terra, com el peix de l'aigua. ¿No hem fet gala de viure apartats dels quefers socials, pensant que això corresponia a l'Estat

Al cap d'una hora d'ésser a casa pregant la intercessió de tots els sants i santes per a la reconquesta de Lalí, Lalí comparegué. No venia amb el cap cot, ni amb els ulls entelats de llàgrimes; tampoc reté el cos amb defalliments de culpable, ni abraç

Pel damunt del poble hi surava pesadament una xafogor estranya, una calda ensopidora semblant a la de les migdiades d'estiu. Tot el matí havia estat, la Malena, manxa que manxa, i el seu pare, ferra que ferra... La suor que perlejava la pell de la mossa era com una rosada lleugera si es comparava amb la que amarava tot el cos del ferrer.

ANTONI, (a Porcia) Jo havia compromès mon cos pels interessos de vostre marit, y a no esser per aquell que ara la baga, la desgracia m'hauria anorreat; aquest cop, ab la garantia de la meva ànima, goso a assegurar que vostre senyor jamai, voluntariament, mancar

Emperó finit lo combat un mariner que en lo Sant Crist tenia molta devociò, correguè cap á la bodega pera donarli gracias per haverlo lliurat de perill: no poch sorprés va quedarse al veure lo cos del Sant Crist tot estirat y mig ajagut cap á un cantò, posiciò que avans may l' havia tinguda.

Les ones gronxen el teu son, i quan te despertes, sents a sota el fustatge, on descansa el teu coixí, l'harmoniós escorriment de les aigües. I ¡quin espectacle de costa, d'horitzó, de mar!... Vaja, era lo que em convenia: m'aniria amarinant, amarinant de cos i d'ànima. I això m'era necessari: no es pot pintar sinó lo que s'ha sentit amb molta intensitat.

L'aire de protecció mental amb què parla del Patriarca, a qui ara substitueix, de l'únic home que de les antigues lletres n'ha sabut fer un cos de doctrina... us haig de confessar que no fa per mi, que més aviat sóc amiga de la successió normal, de les jerarquies ordenades, en una paraula, de l'Escola, sobretot quan l'ha honrada un veritable mestre com aquell. -I teniu raó, gentil amiga.