United States or Chile ? Vote for the TOP Country of the Week !


-Quatre hores han caigut estones ha!... I les veus es perdien en l'espai immens, com ofegades... Des de la porta de la cort, sols es veia aquella era, llarga... estesa... Després un buit enorme, una immensitat d'aire i cel, sospesos a plom, fins all

Remembrant tot això, En Martí, bo i mirant el pis dels seus pares, després de fruir de tanta bellesa de mar i cel i roques i pinedes, va sentir una tristesa pregona i aclaparat i tot neguitós es fic

Los arbres despullats de fullas, la negror dels núvols que cobrian lo cel, un fort vent que aixecava la pols com una espessa boyra y la fredor que 'l cor gelava, feyan de la naturalesa lo dia mes trist de aquell rigoròs hivern. Pero encara que 'l temps era cru y trist, perçó Martí y sos companys feyan lo camí plens d' alegria y bromejant.

I en tant, suspesa a plom sobre la soledat, la lluna caminava a flor de cel... la lluna caminava amunt... amunt, en colossal arrencada...

I em vaig mirar el cel amb una curiositat voluptuosa i esparveradissa. La lluna no es veia. Estava amagada darrera una negra cortinassa de núvols; i sa blanca claror, embromant-se en filtrar a través de les voreres primes del vapor, sobreeixia pels cimals en forma d'una boireta lluminosa com la que produeix el fòsfor en l'obscuritat. Que n'era de suggestiu aquell efecte de lluna!

-Pare- digué Odila, com per a eludir les instàncies del malalt, -guarireu; el Cel no voldr

A cada respir, un raig de sol moria en l'aire que s'omplia de porpra. L'or volava pel cel. Els ceps, que havien passat l'agonia tardoral, tenien la saba aturada dintre ses rels fredes. En tot se sentia la son misteriosa de l'hivern que regnava fatídica, lenta i muda, com una mort encantada. Les fulles seques, esperaven com una sentència eterna, aquella ventada macabra que les faria caure.

La meva mare era allí, al meu davant, al mig de dues altres senyores emmantellinades: dona Laieta, àvia del senyor Rector del Mercadal, i la senyora Tuies, patrona d'una comuna d'estudiants. Totes tres contemplaven el cel amb posat de consternació i semblava que tremolaven.

Arribaren al mas amb el pas viu i mirant sovint al cel: aquest era tot fosc de la banda de ponent, com si hagués rebut una gran patacada; sobre migdia aquella negror ja en cobria més de la meitat i començava a gotallejar rabent, rabent. A cosa de dues hores esclat

Cada matí en llevar-se, i cada vespre abans d'adormir-se, en endreçar al cel les seves pregàries pel descans dels que l'havien dut al món, es recordava també dels que havien de venir, i demanava aquella aigua que havia d'acostar la data de llur vinguda. Perquè, si els camps es perdien, ¿qui era que s'atrevia a carregar-se la creu, anant de cara a un hivern de fam?... Pas ell! -Aigua, Senyor!...