United States or Pakistan ? Vote for the TOP Country of the Week !


Quan veia algun intendent que s'assenyalava per la seva justícia, que millorava el país que regia, i que es feia rendes, no li llevava mai res, sinó que encara li'n donava més: de manera que treballaven de gust i adquirien amb confiança, i per altra banda el que un hagués menjat ho amagava a Cirus. Perquè no es veia que envegés les riqueses clares, però provava de servir-se dels tresors amagats.

I el pitjor va ser que ni se'n veia aleshores ni se'n va veure més tard, quan l'aigua va haver anat prou de baixa per a deixar obirar el mal que havia fet. Tota la llenca de terra enclosa entre les cases i el córrec s'havia convertit en un ample sorral, clapat de pedres i llot.

I si alguna figura de noia es dibuixava dins l'ombra d'un camí, darrera un vidre, al fons d'una cambra, tot seguit la veia! Hauria reconegut una cinta de Súzel al vol. Però no la veié en lloc, i finalment la berlina desemboc

Entretant la Tecla no veia res, restava davant d'aquella dona escaient i sana que per seguir l'estupidesa d'ara amagava sota els artificis dels tints i pintures, la frescor de la seva joventut com si fos una dona ja pansida per l'envelliment del vici. La dida tenia els ulls oberts i la mirada buida d'expressió.

La pobrissona s'havia posat tota trista, hom veia que tenia ganes de plorar. -Vejam- continu

-Poc que ho ! respongué en Pere, mirant recelosament cap endavant... Enlloc es veia res... El camí era net, amb son pedruscall que al clar de la lluna prenia tons blavencs, amb ses roderes molt fondes... deu passes endavant la massa enorme dels Boscassos es destacava negra i rúfola, sense una remor ni un moviment. En Pere mirava, mirava, sense veure res enlloc... L'Antonet començ

-Vaja, dona, vaja! digué dirigint-se a la vella, amb to complascent. -Serveixi'm el dinar i marxaré de seguida. -El dinar?... féu ella plegant les mans amb posat d'admiració. -Pas que n'he fet! Com que el veia amb aquest deliri per marxar!...

Que s'hi aferru i amunt! Sant Pere no es planyegué pas a córrer i obrir sa finestra vermeia i au! trenat de bogues avall, que s'allargava, s'allargava fins a sa gola més fonda de s'infern. I va cridar: -Apa, arrapeu's as trenat, mare, que us pujaré. -I sa veia s'hi arrapa, i Sant Pere tira que tira, apuntalat de genois a s'ampit de sa finestra... tira que tira, i l'anava hissant.

I el pensament li volava, estrompassant les muntanyes que es veien blavejar al lluny, creuant el mar qui hi sabia al darrera, aturant-se a reposar en aquells països que desconeixia i que veia com en somnis. , fugiria, posaria entre ell i els cassanellencs tanta terra, tanta aigua, com pogués. Dies i dies, setmanes i setmanes, mesos i mesos, va estar repetint-se el mateix.

Efectivament, fixant-m'hi , vaig obirar aleshores a dalt del turó dos caps, com de dues persones, que estessin aclofades dins un clotarell; l'un se veia de perfil, amb el bot de la cella i del nas ben marcats al cel, sobre l'estelada polsinosa del camí de Sant Jaume, i l'altre, acurumullat d'una mena de barretina punxeguda, parava de ple els darreres, embardissats de cabells escarolers.